Quin dia tan fantàstic. Els estiuets de Sant Martí (perquè sempre en tenim més d’un) són un dels fenòmens més increïbles de la tardor a Polònia. Una temperatura que s’enfila, un cel que adopta un color net, com si es desenteranyinés per uns quants dies, abans de tornar a adoptar els colors grisencs, una gamma també inesgotable. Però, per damunt de tot, els arbres. En aquesta llum, en aquest sol que ara escalfa bé. Una explosió de colors, els verds, els grocs, els vermells, un color rovellós, un color magenta, un color terrós, un siena fora del seu lloc. Tots els colors es desplacen i tornen als ulls amb intenses tonalitats.
Ara és una època de sentits. Els ulls, que ho volen embeure tot. L’olfacte, l’olor de les fulles caigudes que comencen a convertir-se en una terra fèrtil. L’oïda, el cruixit de les passes en trepitjar els munts de fulles que aquí i allà es van arrombollant. Un soroll que ens remet a la infantesa. Potser el cicle de la naturalesa té en això la seva raó de ser. Que per un moment, per un instant puguem retornar a nosaltres mateixos, als nostres sentits, a una infantesa en què tot era descobriment. I el cicle de tornar a començar, de les fulles caigudes amb el seu cruixit repetit, és un cicle d’imatges que els anys han anat configurant. Repetició i novetat alhora. Mort i vida. Felicitat i tristesa. Instant i eternitat. És la naturalesa, els seus cicles, la que fa germinar la llavor de la contradicció en nosaltres, sense la qual difícilment podríem celebrar aquest dia. Celebrem aquest dia que passa ràpid. Ens en queda una imatge, un soroll que ja no es repetirà.
Comentaris