L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real.
FRONTERA, 11
Mira la fotografia. Era a la tardor.
Estàs tot ple de fulles que et vesteixen,
talment com si fossis un arbre. Intueixes
que van caient. Amb la imatge sents
el cruixit de les fulles quan rodolaves
pels pendissos. Un vertigen
que t’acostava a l’absència de tu.
Encara no sabies què era la tardor,
què era l’hivern. Tan sols les fulles
eren importants. Quan en quedaves ple,
quan queien. Ara només les veus, fràgils,
les trepitges. Te’n separa un abisme,
que et talla, sí, com una fulla. En sents
el bufec. Un altre cop el so. La vista
et condueix només a l’abisme de la imatge.
Una fotografia. El vertigen en rodolar.
Dins Inventari de fronteres, Vic, Emboscall, 2006
Comentaris