A diferència del
poema de Tadeusz Dąbrowski, que ja vaig comentar, aquest que pertany al darrer
llibre d’Artur Szlosarek i que també té com a element un pou ens inquieta, ens
atemoreix, i ens fa pensar en el misteri, potser perquè ens hi trobem davant
per davant amb les seves paraules.
AL POU
Mantenir-se a la
superfície. A l’aigua, a l’interior
Del pou. Fixar-se
en un punt que concentra
La llum – tota la
que il·lumina des de dalt. “Un canvi
Sol ser bo, si
som suficientment
Pacients” –
aconsellar en una llengua forana,
Com el cos sabut
i distant. Creure en el canvi,
Però no moure’s,
no provocar. No creure –
en el canvi.
Aferrar-se al marc circular, les ferides, les altes parets.
Hi ha alguna cosa
més innocent que afinar un violí
I fer ganyotes
rere la porta? Tota aquesta llum que ens és donada
Es cargola a la
pupil·la, ja la negror la fa entrar en joc i la profunditat
Impassible
l’absorbeix. De tot el futur
Que encara ha
quedat recuperar tres claus
Superflus, de nou
polzades, un còdol blanc no escrit,
Una corona de paper,
una maleta plena d’escuma. Mirar amunt
A les cares dels
duaners, els castells de foc als jardins,
De l’interior
d’un ou post a la terra, de la lent
D’un telescopi
ben regulat, viva contradicció
Del bé, que és
Com la
tranquil·litat de la consciència – i respirar pel nas, és sa,
Quan arribi el
moment, no respirar amb dignitat.
Comentaris