Una visita
obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en
conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres
traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb
una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas,
a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un
nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I
com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a
les mans un altre poeta, Paul de Roux (Nîmes, 1937) . No el
coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una
certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella
expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de
Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, semblava sorgit d’una
altra època per parlar-nos a nosaltres. No, no un poeta a la manera antiga,
sinó una mirada que era com si nosaltres haguéssim perdut i que ell la
recuperava per a nosaltres. En molts poemes de Paul de Roux, tinc la sensació
que és una veu llunyana que retorna, una veu coneguda i desconeguda a la
vegada. I les imatges són com fotografies en sèpia de llocs que, en un
principi, ens havien passat inadvertits.
PLUJA
A la teulada les
teules reben el lleuger bes de la pluja.
Sobre l’asfalt
mullat llisquen les ombres.
El cel és un ram
que no es panseix
vessa sense parar
sobre la ciutat.
Als autobusos els
homes pensen en la seva mort
i a casa espien l’estremiment
dels seus gossos.
Del matí fins al
vespre aquest pianista treballa i de nit
el gran piano
dorm com una necròpoli sota la lluna.
No intentem
desxifrar els solcs de la ciutat.
Heus aquí que el
cor dels homes és una ploma
que s’arrombolla
i s’abisma entre les esferes.
Comentaris