Passa al contingut principal

Apunts sobre la imperfecció


En els viatges en tren, els de Barcelona-El Vendrell, acostumo a escoltar música. I moltes vegades, escolto klezmer. M'enduc una part imaginària, fictícia, mitificada, de Polònia a una altra realitat que també acaba sent imaginària. La música klezmer ha passat a ser tan sols una raresa a això que forma Europa Central, un altre gènere de música que, en moltes ocasions, porten els jueus americans a Polònia (o a altres països) en festivals. Els festivals de música klezmer són la rentadora dels remordiments de consciència. La gent s'anima, es diverteix, en sentir aquelles cançons les lletres de les quals no poden entendre, en una llengua que si fos escoltada pel carrer en molts casos saltaria un renec o una escopinada. Si els que les canten allà a l'escenari estiguessin al barri jueu, hi visquessin, es diria que què hi fan, per què no marxen. Aquesta és la sensació que un té sempre que passeja pel barri jueu de Kazimierz, a Cracòvia, on el que no hi ha són jueus.

Entre una imaginació i l'altra, m'atrau tenir aquesta música i que m'acompanyi en un territori del tot diferent. Sento Frank London i Lorin Sklamberg. Sklamberg ha estat la veu dels Klezmatics, un dels grups de klezmer que ha obtingut més ressò fora del propi gènere. Des de la primera vegada que el vaig sentir, vaig tenir una fascinació per la seva veu. És una veu imperfecta, la manera com canta també és imperfecta, i amb tot, m'emociona molt més que qualsevol cosa que ratlli la perfecció però que, en el fons, s'acaba convertint en un bloc de gel. En podem admirar la perfecció, però res més. I, en canvi, la imperfecció ens ajuda a trobar-nos amb nosaltres mateixos, i ens emociona.


Lomir Heybn Dem Bekher by The Klezmatics on Grooveshark

Comentaris

merike ha dit…
Salutacions des de Finlàndia :) Malaraudement no puc escoltar la teva música :( Però aqui a Finlàndia tenim música klezmer també, només 1300 jueus aqui, he vist a Viquipedia finès.

http://klezmeryhdistys.com/videot.html

http://www.youtube.com/watch?v=3Uhvs7CMah0
Xavier ha dit…
Hola, Merike,

Moltes gràcies pel teu comentari i pels enllaços. No coneixia el grup finès i és realment molt interessant. També la història dels jueus a Finlàndia, molt poc coneguda en el fons.
A Polònia es calcula que n'hi ha uns 3500, quan just abans de començar la II guerra mundial eren més de 3,5 milions (tenint en compte les fronteres d'aleshores). I la seva importància en els terrenys de la cultura i les arts, però no sols en aquests, és immensa.

Salutacions

Entrades populars d'aquest blog

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Marzena Broda

Marzena Broda (1966) va debutar l’any 1990 amb el llibre La llum de l'espai, que va rebre grans elogis dels crítics. L'any 1995 publica el segon llibre de poemes. Després d'un silenci de quasi deu anys, va tornar a reaparèixer, però aquest cop com a narradora. Des d'aleshores ha publicat dues novel·les. Ja no ha escrit cap altre poemari. L’EMBRIÓ DEL MÓN L’aire es redreça com un paper arrugat, aviat una llum, un pollet que dorm, cobert en l’apagat plomissol de la foscor, deixarà el niu, per ara dorm, somniant borrosament en l’obscuritat com en un cadell amb el qual es divertirà – terriblement sol, abans de convertir-se en resplendor i flamejant la terra s’apagui, per existir en nosaltres – terriblement sol.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czes ław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa ). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX. L A CIUDAD DE MI JUVENTUD Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundanc...

Trakl i Wittgenstein a Cracòvia

Visc molt a prop de l’hospital militar a Cracòvia, hospital militar de quan la ciutat formava part de Galicja dins l’Imperi Austrohongarès, i hospital militar encara avui dia. Passo sovint pel davant, i sempre m’aturo, encara que sigui un segon, en una placa que indica que allí va morir el poeta Georg Trakl. És en polonès i en alemany. Quan ja feia uns mesos que havia esclatat la I guerra mundial, pocs dies abans de morir, el poeta, sumit en depressions constants i sota els efectes de les elevades dosis de drogues, va escriure al filòsof Ludwig Wittgenstein. Aquest darrer havia estat destinat també a Cracòvia com a canoner del vaixell “Goplana” (en altres textos, es diu que s’encarregava del reflector de senyals), que navegava pel Vístula entre Sandomierz i Zator. Wittgenstein sabia que Trakl havia intentat suïcidar-se amb un tret, motiu pel qual era a l’hospital sota observació. I també sabem que Wittgenstein havia ajudat el poeta nascut a Salzburg. Li havia pagat la publicació d...