Com indica molt
bé Álvaro Valverde al seu blog, a la mort de Leopoldo María Panero els mitjans
s’han llençat, s’han abalançat buscant la notícia impactant, la imatge d’un
poeta que és això, més imatge que poeta. Entengui’s bé, no vull pas dir que L.
M. Panero no fos un bon poeta, un gran poeta.
Sí que ho era, però el que ha transcendit és la imatge del poeta boig,
el poeta maleït, aquesta imatge tronada que no serveix ja per a res, bé, potser
sí, per a omplir papers de diari i pàgines a internet per a tots aquells que o
bé no tenen cap contacte amb la poesia, o bé encara en volen perpetuar aquesta
visió -quin mal que encara ens estan fent algunes teories del Romanticisme i
tots els moviments que el van seguir fins a principis del segle XX! L. M. Panero
era un gran poeta, però un poeta molt desigual, podia passar de grans poemes a
poemes que no aportaven res. Per tant, d’aquí a dir que era un dels poetes més
grans que ha donat el segle XX en castellà o de la història de la poesia
castellana hi ha un pas molt gran. No som nosaltres que ho jutjarem pas ara, no
en tenim la perspectiva, però d’entrada em sembla una exageració. I ja dic que
L. M. Panero era un poeta que podia atènyer nivells de força qualitat. Però
molt em temo que en la literatura castellana passa el mateix que en la
literatura catalana, que els poetes que ocupen els espais de poder, aquells que
apareixen en els diversos festivals com a jurats, etcètera, o els que apareixen en certs mitjans de comunicació, són sobrevalorats, i
en excés. I n’hi ha d’altres, de gran qualitat, que es mantenen en una obra
molt més silenciosa. Per què no tenen un ressò molt més ampli? És clar que hi
ha molts factors, però entre aquests encara hem de tenir en compte els mitjans
de comunicació, als quals, com dèiem al principi, els agrada molt aquesta
espècie de carnassa que no aporta res.
TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...
Comentaris