Com indica molt
bé Álvaro Valverde al seu blog, a la mort de Leopoldo María Panero els mitjans
s’han llençat, s’han abalançat buscant la notícia impactant, la imatge d’un
poeta que és això, més imatge que poeta. Entengui’s bé, no vull pas dir que L.
M. Panero no fos un bon poeta, un gran poeta.
Sí que ho era, però el que ha transcendit és la imatge del poeta boig,
el poeta maleït, aquesta imatge tronada que no serveix ja per a res, bé, potser
sí, per a omplir papers de diari i pàgines a internet per a tots aquells que o
bé no tenen cap contacte amb la poesia, o bé encara en volen perpetuar aquesta
visió -quin mal que encara ens estan fent algunes teories del Romanticisme i
tots els moviments que el van seguir fins a principis del segle XX! L. M. Panero
era un gran poeta, però un poeta molt desigual, podia passar de grans poemes a
poemes que no aportaven res. Per tant, d’aquí a dir que era un dels poetes més
grans que ha donat el segle XX en castellà o de la història de la poesia
castellana hi ha un pas molt gran. No som nosaltres que ho jutjarem pas ara, no
en tenim la perspectiva, però d’entrada em sembla una exageració. I ja dic que
L. M. Panero era un poeta que podia atènyer nivells de força qualitat. Però
molt em temo que en la literatura castellana passa el mateix que en la
literatura catalana, que els poetes que ocupen els espais de poder, aquells que
apareixen en els diversos festivals com a jurats, etcètera, o els que apareixen en certs mitjans de comunicació, són sobrevalorats, i
en excés. I n’hi ha d’altres, de gran qualitat, que es mantenen en una obra
molt més silenciosa. Per què no tenen un ressò molt més ampli? És clar que hi
ha molts factors, però entre aquests encara hem de tenir en compte els mitjans
de comunicació, als quals, com dèiem al principi, els agrada molt aquesta
espècie de carnassa que no aporta res.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris