Apunts sobre obituaris

Com indica molt bé Álvaro Valverde al seu blog, a la mort de Leopoldo María Panero els mitjans s’han llençat, s’han abalançat buscant la notícia impactant, la imatge d’un poeta que és això, més imatge que poeta. Entengui’s bé, no vull pas dir que L. M. Panero no fos un bon poeta, un gran poeta.  Sí que ho era, però el que ha transcendit és la imatge del poeta boig, el poeta maleït, aquesta imatge tronada que no serveix ja per a res, bé, potser sí, per a omplir papers de diari i pàgines a internet per a tots aquells que o bé no tenen cap contacte amb la poesia, o bé encara en volen perpetuar aquesta visió -quin mal que encara ens estan fent algunes teories del Romanticisme i tots els moviments que el van seguir fins a principis del segle XX! L. M. Panero era un gran poeta, però un poeta molt desigual, podia passar de grans poemes a poemes que no aportaven res. Per tant, d’aquí a dir que era un dels poetes més grans que ha donat el segle XX en castellà o de la història de la poesia castellana hi ha un pas molt gran. No som nosaltres que ho jutjarem pas ara, no en tenim la perspectiva, però d’entrada em sembla una exageració. I ja dic que L. M. Panero era un poeta que podia atènyer nivells de força qualitat. Però molt em temo que en la literatura castellana passa el mateix que en la literatura catalana, que els poetes que ocupen els espais de poder, aquells que apareixen en els diversos festivals com a jurats, etcètera, o els que apareixen en certs mitjans de comunicació, són sobrevalorats, i en excés. I n’hi ha d’altres, de gran qualitat, que es mantenen en una obra molt més silenciosa. Per què no tenen un ressò molt més ampli? És clar que hi ha molts factors, però entre aquests encara hem de tenir en compte els mitjans de comunicació, als quals, com dèiem al principi, els agrada molt aquesta espècie de carnassa que no aporta res.