Apunts sobre obituaris

Com indica molt bé Álvaro Valverde al seu blog, a la mort de Leopoldo María Panero els mitjans s’han llençat, s’han abalançat buscant la notícia impactant, la imatge d’un poeta que és això, més imatge que poeta. Entengui’s bé, no vull pas dir que L. M. Panero no fos un bon poeta, un gran poeta. Sí que ho era, però el que ha transcendit és la imatge del poeta boig, el poeta maleït, aquesta imatge tronada que no serveix ja per a res, bé, potser sí, per a omplir papers de diari i pàgines a internet per a tots aquells que o bé no tenen cap contacte amb la poesia, o bé encara en volen perpetuar aquesta visió -quin mal que encara ens estan fent algunes teories del Romanticisme i tots els moviments que el van seguir fins a principis del segle XX! L. M. Panero era un gran poeta, però un poeta molt desigual, podia passar de grans poemes a poemes que no aportaven res. Per tant, d’aquí a dir que era un dels poetes més grans que ha donat el segle XX en castellà o de la història de la poesia castellana hi ha un pas molt gran. No som nosaltres que ho jutjarem pas ara, no en tenim la perspectiva, però d’entrada em sembla una exageració. I ja dic que L. M. Panero era un poeta que podia atènyer nivells de força qualitat. Però molt em temo que en la literatura castellana passa el mateix que en la literatura catalana, que els poetes que ocupen els espais de poder, aquells que apareixen en els diversos festivals com a jurats, etcètera, o els que apareixen en certs mitjans de comunicació, són sobrevalorats, i en excés. I n’hi ha d’altres, de gran qualitat, que es mantenen en una obra molt més silenciosa. Per què no tenen un ressò molt més ampli? És clar que hi ha molts factors, però entre aquests encara hem de tenir en compte els mitjans de comunicació, als quals, com dèiem al principi, els agrada molt aquesta espècie de carnassa que no aporta res.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...

Més informació

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Més informació

La dona de Lot

Una altra versio de La dona de Lot , en aquest cas, del poeta americà Anthony Hecht (1923-2004). LA DONA DE LOT Com de simples els plaers dels dies infantils, Simples però plens d'exquisides satisfaccions. El laberint iridescent de la teranyina, El seu niu de polígons, tensor tesat, Inflat per la brisa com la panxa d'una vela – Sols observar-ho, i ens era un plaer infinit. El so de la pluja. El suau vel grafitós De la pluja que fa del món un gravat d'acer, Ple de lleugers esvaïments i de febles distàncies. Les autofelicitacions d'una mosca en fregar-se Les potes. El cervell marró bicameral D'una nou. L'olor de la cera. Sentir el sucre A la llengua: una sorra deliciosa. A l'acte entenem com Proust va poder cartenir Tots aquells detalls que eren com segells. Qui pot resistir-se als encants de la retrospecció?

Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Més informació

Del bloc de notes: Passeigs de gener (iv)

QUART Fora de la ciutat les paraules són més curtes. En lloc de l’horitzó, un torb blanc. Els sons s’enganxen, convergeixen en punts que algú allí a tot córrer resumeix; una cursa sense corredor perquè la neu esborra els contorns i el boscatge esdevé paret, però tu no pots agafar aire. És potser el moment d’una confessió simple? Perquè en algun moment la neu ho cobrirà tot, ho deixarà en un estadi de congelació definitiu. No hi haurà paraules. El rastre blanc que deixa un avió s’esvairà lentament en el cel blau.

Més informació

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres . Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre. ABANS DE LA FRASE Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts. En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món. tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit ...

Més informació

Sobre un pont

Des de petit, tinc debilitat pels ponts. Quan era un nen era capaç d'estar-me vora la finestra del tren hores i hores i esperar aquell sord sacsejament soterrat que anunciava l'arribada d'un pont. Aleshores, m'arrapava tot jo a les finestres que el revisor havia tancat a propòsit en el moment que el tren, reduint la velocitat, entrava en aquella esquena d'un drac de ferro invisible que, com vaig poder saber més endavant, no era una obra de fetillers sinó d'enginyers. Fins avui dia em fascina el joc rítmic d'aquells arcs de ferro, que salten de sobte, un rere l'altre, de profunditats invisibles i que es colpegen mútuament tot retrunyint per, al cap d'uns minuts, endinsar-se de nou i de sobte en un silenci i en un espai que s'esvaeix. En qualsevol ciutat estrangera que tingui riu, el primer que faig quan hi arribo és visitar-ne els ponts. Si no és que en tingui tants com el Sena a París. Tal vegada la meva malaltia ve que vaig passar la meva ...

Més informació

Compro formatge, canvio oli

Un poema de Janusz Szuber que ha sortit publicat al darrer número de Zeszyty Literackie . L’evolució d’aquest poeta és molt interessant. En un primer moment, dóna la sensació que s’acosta a un discurs net, a la simplicitat de l’expressió en poesia. Però és una il·lusió. Cada cop més els seus poemes esdevenen més difícils de traduir, ja que el seu món esdevé un microcosmos molt particular. COMPRO FORMATGE, CANVIO OLI Compro formatge, canvio oli. Entro les dades personals als formularis. Dormo i somnio. Com cadascú, algú individual. A ells, és a dir, a mi, se’ls esmuny la pluja en els vidres dels anuncis. El jazz ardent, el blues superb. L’aspiradora recull burilles. L’herba verda, les llambordes rosades. La baieta llepa les rajoles de marbre. Inesgotables en els seus rombes de la definició euclidiana. I què en traiem, de tot això? Com un emplastre allí on fa mal un poema que, a falta d’una forma definitiva, ell mateix és la forma.

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog