Salta al contingut principal

Tots junts

TOTS JUNTS

Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès que no es pot escriure sobre la poesia en un to poètic, i els diaris van plens d’elucubracions poètiques d’aquest tipus. I això, sense esmentar l’enorme ridícul de tots aquests recitals, concursos i manifestos, però potser no paga la pena que m’hi estengui, en això.

Crec que més o menys he explicat per què la poesia versificada no m’atrau. I per què els poetes, que s’han lliurat per complet a la Poesia i han sotmès del tot la seva pròpia essència a aquesta Institució, tot oblidant l’existència de l’home individual i tancant els ulls a la realitat, es trobin (des de ja fa segles) en una situació catastròfica. Malgrat el seu triomf aparent. Malgrat tota la pompa dels seus rituals. 

                                                                                         Witold Gombrowicz, "Contra els poetes"

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Ah, Gombrowicz! Com m'agrada la seva netejadora acidesa!

A tot això, encara hi afegiria un parell de matisos, propis del tema més en referència a casa nostra. La densistat de poetes per metre quadrat és directament proprocional a la gravetat de l'estat comatós de la llengua en què s'expressen (en el nostre cas, la catalana). I l'altra: el volum de poesia (sigui el que sigui això) que desallotgen amb llur presència és directament proporcional a l'aldarull mediàtic que produeixen. Però això seria ja tot un altre tema...

Josep-A.
Rosa Delor ha dit…
SEGURAMENT TENS RAÓ, JO MATEIXA HE EMPRAT LA IMATGE "POETES PER METRE QUADRAT" I M'HI HE INCLÒS JO MATEICA REMENANT CARPETES DE FA MES DE TRENTA ANYS. PERÒ ENTRE TOT AQUEST XIVARRI POTSER SORTIRÀ EL/ LA GRAN POETA QUE TANT NECESSITEM. QUI NO ARRISCA NO PISCA. CREC QUE HI HA MOLTA SUPÈRBIA EN GOMBROWICZ. MILLOR ESCRIURE QUE ESTAR CALLATS. JO TAMBÉ VEIG MÉS BONES INTENCIONS I SENTIMENTALISME QUE POESIA, PERÒ CATALUNYA S'HA EXPRESSAT COM A NACIÓ A TRAVÉS DE LA POESIA. L'ÚNICA VIA LLIURE QUE ENS QUEDA, POTSER.
Josep-A. ha dit…
Gombrowicz és àcid i respon també a un excés cultural.

No sóc jo dels qui esperen o necessiten cap gran poeta, com si es tractés d'un messies, ni dels que vinculen poesia i nació. Tinc prou que hi hagi bons poetes, en general. No me'n cal cap que es pugui considerar "EL gran poeta". Sóc lector persistent de poesia. M'interessa la poesia que fa pensar. "El gran poeta" me l'imagino més com una llosa.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.

Ars poetica

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki , autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.  SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada que entona una elegia – un llobató de ferro a la cuina, damunt la pila que com un eco cobreix de cendres els cossos vora les tasses? La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol aniràs al llit igual que una coma abans que la frase expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles amb la pantalla ha passat to...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...