Passa al contingut principal

Al taller

Aquest poema pertany a un petit cicle del poeta belga d’expressió francesa Guy Goffette, un dels grans noms de la poesia europea contemporània. El títol fa referència a la paràbola que trobem a l’Evangeli segons Lluc.



AL TALLER

                                        El ric i el pobre Llàtzer
                                        Jacopo Bassano, 1540


És el final d’un dia
com n’hem conegut tants:
les coses són a lloc, el món
es podria capgirar, el quadre, el tema,
res no canviaria d’aspecte – a menys que, com aquí,
el fill de Jacopo, el pintor,
s’esquitllés entre l’escena i el pinzell
i es quedés allí, amb els ulls ben oberts
al racó més ombrívol, aquesta sorda bogeria
que no pot acceptar ni refusar:
la indiferència dels vius
vers els vius, i si interroga el buit,
és com si busqués alguna cosa per omplir
la nit i els ulls de Llàtzer ensems.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.
3 comentaris
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Les meves sabates

Charles Simic (Belgrad, 1938). Des de 1945 viu als Estats Units. Escriptor prolífic, és considerat un dels poetes més importants en llengua anglesa. També ha estat el principal avalador d'alguns poetes de l'antiga Iugoslàvia en el món anglosaxó. LES MEVES SABATES Sabates, cara secreta de la meva vida íntima; Dues boques obertes sense dents, dues pells d'animal en part podrides que fan olor a nius de rata. Mon germà, ma germana, morts en néixer, continuen la seva existència en vosaltres, guiant la meva vida vers la seva incomprensible innocència. ¿De què em serveixen els llibres quan en vosaltres és possible llegir l'Evangeli de la meva vida a la terra i més enllà, de les coses que han de venir? Vull proclamar la religió que creo per a la vostra perfecta humilitat i l'estranya església que estic construint amb vosaltres com a altar. Ascètiques, maternals, durareu: de l'estirp dels bous, els Sants, els condemnats, amb la vostra muda paci...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...
4 comentaris
Més informació

Sonets III

Ana Pepelnik SONETS III Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps que se les ha endutes. Ara pelem castanyes. Les closques torrades son petites barques. Quan es posen en remull se sent com esclaten amb les que s’assequen. Les barques són lluny. Quanta gent penses que encara fa servir llenya per escalfar-se a ciutat? No gaire. L’únic que faig és moure’m. I pelo castanyes. D’una estació a una altra. De vegades parlo més del que solc fer en un dia. La llenya emet força escalfor. De vegades escolto fins que no m’adormo com crepita en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja. Tant de temps fins que no comencen a plorar.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Pol

Un poema de Mariusz Grzebalski on es pot veure l'ús del llenguatge i de la nova visió en els poetes joves polonesos. POL Penso que he sortit del mar. Penso que algun dia hi tornaré. Penso que la mort m’espera a l’aigua. Però no pas ara, després. Ara és dissabte – segur que és dissabte en una ciutat estranya (pot ser Toruń, Gdańsk, Bydgoszcz o alguna altra) vés a saber quin dia, quina festa és. A dir veritat, no sé com m’hi he de posar. Són tan sols enigmes. Ella hi havia de ser, però no hi és – totes les portes són tancades. Tan sols gent passejant vora l’escullera. Miro per un moment, però de seguida m’amago en mi mateix, coi. Una lenta desaparició de l’alè, una desaparició del temps. Tan sols el riu no ho vol. Anuncia alguna cosa. Borda sordament des de dins. Escup branques mortes. Un altre cop he perdut, he oblidat. Ara em dissolc. Una part rebrega als dits un tovalló brut, una altra tanca darrere seu la porta, i encara una tercera busca mistos a les butxaques. A banda d’això, ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Toscana indicazione geografica tipica

Jan Polkowski TOSCANA INDICAZIONE GEOGRAFICA TIPICA Pobles i finques com gorres descolorides, passades de moda, espargides en els cims de les muntanyes. Era la parquedat pagesa de la terra cultivada a les valls la que decidia el lloc? La por a l’aigua saquejadora o despietada, possessiva? El desig de dormir més a prop de Déu, o l’arrogància muntanyenca i la tirada als gustos més intensos (de l’aire, de l’amor, de l’alfàbrega i del romaní)? Rere dels finestrons tancats hi ha Rivalto i la resta de la terra, s’asseca en aquesta calor com una oliva punxada o un núvol amarg. Pujols de color d’ametlla i canyella, i en ells, immòbils veles de les terrasses de pedra, netes com abans d’una festivitat. Aquí tan sols resideixen per sempre el gres persistent, el sol perdut i les ànimes dels gats. Les arrels dels ceps s’endinsen en la terra, s’enduen les veus de les cigales, de les pedres i les cordes resinoses dels pinyoners, plenes de melodies malenconioses. Abans que t’adormis, creuràs en l’amor...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació