Salta al contingut principal

L'exterior i l'interior són el mateix ull


Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.



L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento com m'allunya,
com em buida, el centre de gravetat
es mou, lleva l'àncora.

I la calor del dia s'estén en ell
com animals manyacs,
també sense diversos ulls.

Comentaris

Manel Queralt ha dit…
Xavier,

Llegeixo totes les novetats del teu magnífic bloc, una gran tasca de traducció. He llegit "Tierra inalcanzable", Milosz és un dels poetes que més m'agraden, felicitats.

Tens pensat publicar algun llibre que reuneixi les traduccions que vas fent? Seria molt interessant.
Xavier ha dit…
Benvolgut Manel,

Encantat de tenir-te com a lector del blog. Moltes gràcies per les teves paraules, i celebro que t'hagi agradat l'antologia de Milosz (un poeta impressionant).

No estaria pas malament publicar les traduccions del blog, primer hi hauria d'haver alguna editoral interessada. Però ara per ara no faig massa cosa en aquesta direcció, la veritat.

Una abraçada i felicitats per la teva obra,

Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMPS ...

Amanuensis

Andrew Zawacki (1972) ha publicat dos llibres de poemes. Tradueix poesia eslovena a l'anglès. L'antologia que va preparar sota el títol de Afterwards: Slovenian Writing 1945-1995 ha esdevingut un volum de referència per a qui vulgui introduir-se en el món de la literatura eslovena contemporània. AMANUENSIS Va difondre el que li havia estat donat simplement perquè no ho podia tornar: cors de llum pugen de les aigües violades, flames que dibuixen els contorns dels esculls, precipitoses ombres de desesperació en cada finestra oberta al llarg de la costa, els planys distants de les gavines i les ones quequejants, un aire quiet de mitjanit, sorra en el so de coll blanc del pàl·lid viatge de la lluna, agafar i deixar anar, el sol despietat i els seus jardins de sal sangosos. El poc que tenia en la seva mà, en el seu pit, sabia que ho havia d'agrair. Era suficient. Havia de ser suficient: un efímer xiuxiueig tardà sota les algues, una humida cançó fúnebre de l'arribada, una e...

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

Dos poemes a Papers de Versàlia

M'acaba d'arribar la nova plaquette de Papers de Versàlia , excel·lentment editada , com ja ens tenen acostumats. Aquest cop, el tema que vehiculava totes les creacions eren els homenatges, a un pintor, a un escultor, a un músic, a una obra, a un escriptor. Hi vaig col·laborar amb dos poemes. Podeu baixar-vos tot el número en .pdf aquí . CLAUDE MONET. LA GARSA Un matí esplendorós, una llum del nord que es filtra per tots els racons, entra pels bastons de l’escala, i deixa l’ombra de la imminència. La neu té un silenci profund, més profund, com estar abocat hores en un pou per intentar veure’n el fons. Els arbres callen, qualsevol moviment queda ensordit a l’acte, la neu dirigeix els ulls, el tacte, el so, els mots, els crits. Els corbs, les garses pressenten el silenci i l’únic que els queda és observar. Tot és silenci, tot és una mirada, vers l’interior dels objectes, vers els talls de les plantes que suren per buscar l’oxigen, com un nedador massa temps sota l’aigua. Per torn...

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...

Dues notes i un agraïment

En Guillem ja ho havia indicat en un comentari en aquest blog. Però hi vull insistir, perquè és un fet que s'ha de celebrar. Fa poc he rebut un correu de l'Albert Lázaro en què em comentava l'aparició de les versions que havia fet juntament amb Pietro Dini de 6 poemes de Tomas Venclova. Venclova, nat a Kaunas i incansable mediador entre les cultures russa, lituana i polonesa (parla les tres llengües a la perfecció) és un dels grans poetes contemporanis, hereu directe de la poètica de Joseph Brodsky (tot i ser més gran que l'autor rus). Us convidem a llegir-les en les esplèndides versions d'Albert Lázaro i Pietro Dini. Han aparegut a la revista argentina Promethevs . El mateix Albert Lázaro em passa el link del blog del David i la Glòria, Epistolari , on hi ha un comentari sobre La disfressa dels arbres. Els agraeixo molt el comentari, i els felicito també pel magnífic blog. I gràcies a l'Albert Lázaro, pels regals que ens ofereix amb la seva feina.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma , de l’any 1985.  «Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo .

Camí

Anna Janko va néixer a Rybnik l’any 1957. Va publicar el seu primer llibre de poemes en 1977. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una novel·la. Enguany, després de no publicar durant deu anys cap nou llibre de poemes, ha aparegut el seu darrer poemari, Poemes amb ombra , del qual prové el poema que tradueixo. CAMÍ En nebulosos matolls entre els arbres, en tesos emparrats de llum, de pols d’insectes, el dia canvia de fe, tornem a casa. Arriba la nit. Viaranys que escapen en la penombra. El buit segueix encara afamat. Als fogons de la cuina brilla el pot vermell del cafè. Al bany, una dutxa vella, en brolla de sobte aigua pels forats, com el somriure d’un brivall. Unes tovalloles blaves. Dormirem junts. Les ombres surten de les coses com ales amagades. T’estimo cada cop més antic, ahir i per sempre. Silenci del món. S’ha aturat el vent. Tornen els anys. Lentament ara. En silenci. Dolces aigües en amargues. Lleugerament s’ajau en el pes com un riu en el mar. Davant nostre...

Tenacitat

Edvard Kocbek TENACITAT Com ho faig per perseverar davant dels arbres a qui no confon la llum de neó? Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats quan es riuen del pànic que sentim? Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos que no temen cap catàstrofe? L’home sempre sap més i sempre amb més força i amb tot el seu coneixement és buit  i s’ha de repetir, però les coses i els animals saben la seva veritat un sol cop i ja mai més no poden oblidar-la. Tot el que és extrahumà confia, creu, estima, en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i per això allarga amb artifici la vista i l’oïda i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça el temps i l’espai, l’univers esdevé terra, la terra esdevé regió, la regió esdevé vall, la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit, el llit, bressol i jaç de mort. El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna. L’òrgan per certificar la identitat ja no opera en un únic lloc, l’home és tan sols una vella paral·lela de noves co...