Salta al contingut principal

14 de novembre


Un altre poema de Maciej Niemiec. En un llibre sobre Jan Kasper que he rellegit per fer-ne un petit article, he trobat que la generació perduda de la poesia polonesa (els autors que van néixer a la dècada dels 50 i que, per qüestions socials i històriques es van veure apartats del gran corrent literari) també rebia el nom de “generació de les individualitats”. A banda que les connotacions d'utilitzar un nom o un altre són ben clares, en el fons considero que Maciej Niemiec pot encaixar perfectament en aquesta segona classificació.  


14 DE NOVEMBRE

Quan no veig els seus ulls, els meus ulls veuen tanmateix
La seva mirada: mira allí, on les ombres properes
Se citen amb la meva absència. És la mirada
D'algú que per un instant no existeix.
Aleshores, apareix una imatge insegura
D'un, que pot ser el del telèfon –

Que sonaria diferent, que el senyal no significaria res.
- A ella no li he dit que he deixat tan poc lloc
Per als seus ulls en l'espai que ocupen les formes
Que veuen els meus ulls, i que puc posseir per sempre
I tan sols per a mi. I que desapareixerà amb mi quan arribi
L'hora; que ella només conegui les qüestions menys segures –

S'aconsegueix fixar la inseguretat del telèfon amb una veu
Que per a mi és el destí; quan sap què ha de dir, habitualment
Parla sobre les compres, la sopa vegetal, la felicitat o la ràbia,
No sobre aquell lloc; no en parlarà perquè no en sap res,
Ni tan sols que existeix, i és tan petit que tal vegada podré
Conservar-lo per a mi, per no dir-lo, no dubtar-ne: salvar-lo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Construccions

“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat. [...] Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta”                                             ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Sobre la imatge i l'art

SOBRE LA IMATGE I L'ART És evident que la modernitat ha canviat la nostra manera de percebre el món. Així com el segle XIX va seguir cultivant la norma realista de la simple còpia, el segle XX s'ha adonat que l'home no mira el món amb una mirada directa. Així com les paraules donen significats a les coses, que són cognoscibles tan sols perquè són expressades, també les imatges que l'home produeix sense descans, despullen les coses de la seva inflexible opacitat. No mirem el món tal com és, han afirmat els moderns. Més aviat, el món és tal com el mirem, la qual cosa significa que el mitjà perd la seva neutralitat i comença a formar allò que és perceptible.                                      Michał Paweł Markowski, Sol, possibilitat, felicitat

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

Nobel 2011

Ara fa més de 4 anys vaig publicar aquesta entrada al blog . Finalment, Tomas Tranströmer ha rebut el Premi Nobel de literatura. És inútil dir que fa quinze anys que ja li haurien d'haver donat. El fet que importa és que és un dia feliç per a les lletres. En un dels comentaris d'aquella entrada, també s'esmentava que encara no hi havia cap traducció al català. Per sort, aquesta situació va canviar poc després. Carolina Moreno va fer una molt bella traducció d'una tria de poemes de Tranströmer a Perifèric Edicions amb el títol de La plaça salvatge . L'enhorabona també per a ella.