Passa al contingut principal

Aquell hivern


Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 


AQUELL HIVERN

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
anàvem a les fosques en trineus com gossos
amb la llengua a fora ensumàvem la claredat
en una nit clara, la boira suspesa amb planetes
de nabius d'un estiu tardà voltava en la foscor
una negror d'or pur des de la muntanya
es baixava fàcilment amb una corda en els capós
dels camions com en la mort més lleugera

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
pensava sense pensar que som un somni, no dormíem,
no podíem adormir-nos, res no es constituïa
en la realitat un xiuxiueig d'atrevides
baixades en les quals entràvem tallant
la sola de la gespa com si fóssim mestres zen,
no, antimestres, perquè el somni no tenia final,
perdíem els cossos sense tenir-los, en la neu

Corríem com granotes, aquella cursa insomne
en la vigília de nadal, en ella creixíem, la cursa
per la realitat que no existeix, el murmuri
que deia a les granotes que alguna cosa seria – és,
que en colpejar al bell mig del somni sota les rodes
d'un volga negre l'en trauria déu
aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
els trineus sols baixaven sense nosaltres la sola claredat
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...
1 comentari
Més informació

Guia d'un cementiri urbà

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Solcs blancs

Piotr Szewc (Zamość, 1961) va començar publicant un llibre de poemes, que sortí en 1983, i després es dedicà a la prosa, on ha excel·lit amb un estil ben propi. També ha escrit un llibre sobre Julian Stryjkowski, autor considerat, al costat del gran I. B. Singer, com un dels últims creadors d’una èpica sobre la societat jueva a Polònia. Szewc ha publicat aquest any un altre poemari. Aquesta darrera producció poètica és un desafiament a la gramàtica, les relacions entre les paraules són quasi inexistents, i el que presenta és una associació d’idees perquè el lector en pugui extreure un sentit.  SOLCS BLANCS Fulls solts en ells poemes començats també correus electrònics telèfons afegeixo ratllo em traspapero en tot això somriu em dic tinc un desordre terrible la vida personal sota un control parcial i què amb l’ànima també un desori segurament per això noto la Teva mirada faig miques i llenço a la tassa aquests poemets retalls de metàfores naveguen desapareixen em troben s’adreça un port...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

duchesse anne

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove. duchesse anne La ciutat se separa. Els llums s’allunyen, fins que al final es limiten a una cinta nebulosa. Després també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada llum blanca que il·lumina els plecs del ferro, l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa en el somni. Som en un vaixell. Naveguem enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor que no ens pot eludir, per una negror que ens ha estat donada com el bitllet que hem pagat al port. Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació són aquí tan sols per comprovar el començament i el final de la maniobra. També ells dormen a la nit.                                      També ells com els viatgers segurament somnien que aquest és un viatge del previst. Somniem que demà e...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació