Passa al contingut principal

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem parlant de dos textos diferents, de dues cultures, de dues tradicions i de moltes interpretacions pel camí. El més important és que pugui funcionar en la seva qualitat de poema. No és qüestió que el text funcioni com si no fos una traducció, com molts cops s'ha afirmat, sinó que funcioni tot tenint en compte l'autonomia de l'art. Aquí en tenim un resultat amb el poema d'Ingmāra Balode.



***

volia dir-t’ho en molts llocs, en llocs diferents,
per exemple quan menjaves amanida, i els teus colzes punxeguts es clavaven a la taula

en molts llocs, en llocs diferents,
sempre quan finalment aconseguia emprenyar-te,
les arrugues de la cara cridaven:
la meva ràbia vers aquella dona d’aquí no res tirarà avall com una pluja
que rebota tan sols davant d’una porta,
els tacons relliscaran
les castanyes tenen por de caure allí on et diverteixes

en un racó, en una corba,
en un entreson, en el cansament i l’alegria.

de sobte, el migdia s’abraça al vidre
diu: vull venir vers vosaltres
el temps
el vostre temps demanat
acaba d’arribar

cap travessia no ha estat anul·lada
els companys volen sobre nosaltres
i observen els jardins del vespre
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Comparteixo el que dius en la introducció, Xavier, i a més acostumo a proclamar-ho. Si partim de la base que traduir poesia és impossible com a acte de traducció literària (i encara menys en el sentit en què ho deia Borges!), a mi també em sembla lícit utilitzar una tercera llengua de partida, i si en disposem d'una quarta, encara millor. La poesia, com a llenguatge universal, no transmet només paraules... A banda d'aquest comentari, magnífic el poema!
8 de març del 2012, a les 15:04
Xavier ha dit…
Estimat Albert,
Ben retornat al blog i moltes gràcies pel comentari. Tanmateix, jo no em declaro massa partidari d'aquest tipus d'exercici. Només que en alguns casos, es fa quasi necessari. Però si es pot evitar aquest pas, millor que millor. Clar que tenim exemples de grans traduccions en què el traductor no coneixia la llengua original, però això és més aviat l'excepció, no crec que mai pugui arribar a establir-se com a norma.
10 de març del 2012, a les 15:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e...
3 comentaris
Més informació

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

El meu fotògraf

Un poema del darrer llibre, pòstum, que va deixar enllestit Maciej Niemiec. El títol del llibre és d'una gran senzillesa, Gerani . I els poemes formen part de la millor producció poètica que s'ha produït en polonès els últims anys. *** El meu fotògraf privat segueix fent fotos però la seva càmera no sol funcionar bé d’alguns dies no tinc cap imatge com si jo les hagués donades a altres fotògrafs El meu estenògraf interior segueix anotant coses il·legibles cada cop més il·legibles tinc cada cop més records en aquesta altra llengua en què parlo igual com si callés.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

M'han tallat l'aigua calenta

Tatiana Stxerbina (Moscou, 1959). Han aparegut cinc col·leccions de la seva poesia en samizdat . M'HAN TALLAT L'AIGUA CALENTA M'han tallat l'aigua calenta, el suc de l'amor, el corrent verbal. M'agradaria queixar-me a la nació, però em faran callar molt abans. Sense humitat, m'assecaré, junt amb els plats bruts i la bugada. Em floriré, em cobriré de molsa. Em podré llicenciar en un oblit perpetu.
2 comentaris
Més informació

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació