Aquest és el “poema” que clou el darrer llibre de Krzysztof Karasek, publicat en 2007, Jocs venecians. Sembla ser que hi ha una nova aportació en la seva poesia, un intent d’investigar noves vies de creació.
LLIBRE D’ACUDITS PER A DÉU
I
Tota la vida he anat de puntetes
per poder atènyer els àngels voladors.
I aleshores també tenia ales.
II
Aquest encenedor, que s’ha encès tantes vegades
no vol encendre’s.
El meu foc t’estima,
el teu foc no m’estima.
III
L’harmonia superior elimina la inferior,
euclidiana.
IV
La ciutat és una illa de ferro
que talla qualsevol conjectura.
V
Quan sóc a casa
els carrers passegen en mi.
VI
La meva veu m’estrafà en el meu telèfon.
VII
El llit ens salva del somni.
VIII
Que cremi la primera neu.
IX
Un cop vaig conèixer una illa.
A la conca de la terra cementiris espargits,
ruïnes circulars de la morfologia.
X
He vist el vent del sol.
Perceptible en l’acte quan desapareix la llunyania.
XI
El cel ensenya la llibertat,
les estrelles, la modèstia.
XII
El poeta és l’escolà de l’eternitat.
LLIBRE D’ACUDITS PER A DÉU
I
Tota la vida he anat de puntetes
per poder atènyer els àngels voladors.
I aleshores també tenia ales.
II
Aquest encenedor, que s’ha encès tantes vegades
no vol encendre’s.
El meu foc t’estima,
el teu foc no m’estima.
III
L’harmonia superior elimina la inferior,
euclidiana.
IV
La ciutat és una illa de ferro
que talla qualsevol conjectura.
V
Quan sóc a casa
els carrers passegen en mi.
VI
La meva veu m’estrafà en el meu telèfon.
VII
El llit ens salva del somni.
VIII
Que cremi la primera neu.
IX
Un cop vaig conèixer una illa.
A la conca de la terra cementiris espargits,
ruïnes circulars de la morfologia.
X
He vist el vent del sol.
Perceptible en l’acte quan desapareix la llunyania.
XI
El cel ensenya la llibertat,
les estrelles, la modèstia.
XII
El poeta és l’escolà de l’eternitat.
Comentaris