Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable.
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, podem tenir en un mateix poema rima assonant i rima consonant, també podem tenir rimes que no són exactes del tot (si parlem de consonància). Unit això a la flexió d’adjectius, noms (fins a 6 casos diferents), fa que les rimes puguin aparèixer amb una freqüència molt alta. Quan un fa una traducció, habitualment es remet a la seva traducció, però seguint Walter Benjamin, per què no portem l’altra llengua a la nostra, per què no intentem un estranyament? (concepte que ell mateix ja va adoptar d’alguns romàntics). Així, doncs, per què no intentar una traducció en què aparegui en un mateix poema l’assonància i la consonància, i fins i tot que no hi hagi sempre rimes plenes? No estic parlant, és clar, d’una traducció del francès al català, o de l’italià. En aquest cas, les tradicions comunes en el sentit de les rimes ens obliguen a mantenir la regularitat, ser conseqüents amb la decisió, però en casos com el que he esmentat, en què la concepció de rimes implica tot un univers particular, potser sí és lícit de fer-ho. El cicle que apareixerà els propers dies (una part del cicle cada dia, fins a 5) és una mostra d’intentar traslladar també en la forma una tradició que no és la pròpia.
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, podem tenir en un mateix poema rima assonant i rima consonant, també podem tenir rimes que no són exactes del tot (si parlem de consonància). Unit això a la flexió d’adjectius, noms (fins a 6 casos diferents), fa que les rimes puguin aparèixer amb una freqüència molt alta. Quan un fa una traducció, habitualment es remet a la seva traducció, però seguint Walter Benjamin, per què no portem l’altra llengua a la nostra, per què no intentem un estranyament? (concepte que ell mateix ja va adoptar d’alguns romàntics). Així, doncs, per què no intentar una traducció en què aparegui en un mateix poema l’assonància i la consonància, i fins i tot que no hi hagi sempre rimes plenes? No estic parlant, és clar, d’una traducció del francès al català, o de l’italià. En aquest cas, les tradicions comunes en el sentit de les rimes ens obliguen a mantenir la regularitat, ser conseqüents amb la decisió, però en casos com el que he esmentat, en què la concepció de rimes implica tot un univers particular, potser sí és lícit de fer-ho. El cicle que apareixerà els propers dies (una part del cicle cada dia, fins a 5) és una mostra d’intentar traslladar també en la forma una tradició que no és la pròpia.
CANÇÓ DE BRESSOL
I
Vindrà, forjat de ferro, un home,
portarà una pedra salina,
aigua i una fogassa llisa,
i fins als estels uns binocles.
Et durà a la torre de ferro,
en tancarà totes tres portes,
i recorrerà el món fent voltes,
les claus a tres llacs faran eco.
En ser al capdamunt de la torre
ho miraràs tot pels binocles.
Descobriràs, una nit bella,
un parell d’ulls en un planeta.
Comentaris