Passa al contingut principal

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses vegades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona. Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt. Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia sinó que, a més, cada volum conté poemes escrits a partir de la producció d'aquests autors, traduccions de textos i estudis (alguns d'ells formen part dels textos canònics sobre aquests autors). El que em sorprèn és que aquests llibres no acostumen a entrar en l'imaginari literari del nostre país, quan per la seva qualitat haurien d'ocupar un lloc de preferència entre les diverses publicacions d'aquest nivell (que, de fet, ja són ben migrades).
Us podeu comprar el llibre en format paper (i així contribuïu que es puguin publicar més números) i també podeu trobar els llibres en format pdf en aquesta pàgina.
Per al número de Paul Éluard vaig publicar tres poemes i un text en prosa (que està relacionat amb Wrocław, la ciutat que fa uns diesapareixia aquí mateix). Penjaré successivament els poemes i, més endavant, penjaré el text en prosa al blog.

A «PARIS PENDANT LA GUERRE», de Capitale de la douleur

Com poden ser els animals que baixen dels suburbis en flames,
aquells ocells? Com és aquest silenci que esclata dels somnis? Quins
són els somnis? Com es pot cantar la joia en les flames, en els ocells
mortífers? Arribar massa lluny en la imaginació ens du a una altra
realitat on no és probable que un desitgi viure. Els ocells segueixen
baixant. El silenci és interromput, esclatat, es desfà en una pols agra
per als pulmons, s’estella per esqueixar totes les nostres pells. Els
somnis també esdevenen esqueixos que ens desperten en plena nit.
S’endinsen, silenciosos. Ells són els únics que han après aquest
silenci. I ens el retornen sense la promesa de copsar cap horitzó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.

Tornades (i)

TORNADES (I) Sempre que torno s 'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les mev...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Una llista personal (2)

  El fet de viure fora, i de passar molt poc temps a Catalunya, fa que aquesta llista sigui encara molt m és subjectiva,  ja que no tinc accés a tot el que es publica, no m'arriba tot aquí i les edicions en llibre electrònic no abunden gaire (encara que s'ha fet un avenç molt important). Durant l'any, em vaig fent les llistes de llibres per comprar (aquí sí que ho tinc més estructurat) però quan arribo allà resulta que m'hauria de gastar més d'una mesada com a mínim per poder tenir el que voldria. El primer que faig també és anar directament a la biblioteca del poble on m'estic, El Vendrell. La xarxa de biblioteques és una de les coses de què a cultura es poden sentir orgullosos. Evidentment que no és perfecta, evidentment que no hi ha tots els llibres, no hi ha totes les novetats, però funcionen molt bé. També hi ha el servei de préstec interbibliotecari, algú em dirà. Sí, del tot cert, però els pocs dies que jo hi sóc a mi no em solucionen gran cosa. Ara bé,...

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per...

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.