Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec, el gran llibre de Tomaž Šalamun que a
poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions
o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és
sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la
publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el
teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un
parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va
parlar al seu blog. I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt
més del que transmet el llenguatge. Gràcies.
Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
Comentaris