Passa al contingut principal

Apunts d'un matí (2)


***

Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant, amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari, però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es pot endinsar en els plaers.
Kavafis traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.
Kavafis el sobri, el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme...

Objecte IX

OBJECTE IX Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens, al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó del firmament, sota un mur de pedra o una figuera d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells, literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Existeix un cert tipus d'error

Alguns poetes inicien el seu camí, adquireixen una certa notorietat (si és que això és possible entre els poetes, sobretot si són joves) i després desapareixen del mapa literari. A partir d’aquest moment, s’envolten de diferents aures. I mai cap no acaba d’aclarir els motius de la desaparició. El que queden són els poemes. Com en el cas de Wojtek Szumowski, d’un llibre publicat en 1995.  *** Existeix un cert tipus d’error els diumenges a la tarda després de llargues parades amb la memòria embotida en la tranquil·litat amb un costum imposat mostro la meva confiança enmig de les pastes del te sempre hi ha algun silenci simètric i fred com el vidre de les meves ulleres que porto sempre quan vull estar del tot segur de mi mateix. 

Recapitulant

He estat uns dies desconnectat. Hauria volgut penjar algunes d’aquestes reflexions i apunts en el moment que eren més actualitat. Però, quan es parla de literatura, l’actualitat és una cosa ben relativa. Faig, doncs, una petita recopilació. *** Fa uns dies moria el gran poeta polonès Tadeusz Różewicz, just un dia després de la mort de Gerard Vergés. Różewicz és un dels autors cabdals per poder entendre la poesia, no tan sols la polonesa, de la segona meitat del segle XX. Vaig escriure un petit article sobre l’autor i sobre l’esplèndida traducció que al català va fer Josep-Antoni Ysern. El podeu llegir aquí . *** Pocs dies després, moria el poeta portuguès Vasco Graça Moura. Gairebé ningú aquí no se’n va fer ressò, cosa que em va estranyar molt. Vasco Graça Moura era un gegant en la poesia i en la traducció (només amb el que va traduir es poden fundar de nou moltes literatures). L’únic motiu que veig en aquest silenci és no el desconeixement sinó la indiferència que es té...

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Punt

SET POEMES HIVERNALS 4. Punt Nit de desembre. Del cel baixa una negra neu. Una pesada cortina als llums dels cotxes, en l'espès fum de la nit ni el volant ni els seients no es veuen. Només el punt vermell intermitent de l'alarma atrau l'ull.