Passa al contingut principal

Apunts d'un matí (2)


***

Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant, amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari, però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es pot endinsar en els plaers.
Kavafis traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.
Kavafis el sobri, el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vasko Popa

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes). VASKO POPA Aquesta llengua és transparent: hi resplendeix el cel, expressat, copsat en la paraula. El seu passat és misteriós. Els seus records, el cap d’un llumí que encén una mà invisible. Tot ja ha estat escrit. Les cobertes d’aquest llibre giren incessantment al voltant de l’eix del seu propi llom. Seria de doldre posar un dit a la paraula, interrompre la lectura, capgirar el curs del sol. En aquesta posta s’amaguen totes les albades que no es veuen quan l’ombra del silenci es projecta en el sol. Aquesta llengua es completa en si mateixa sense deixar cap altra petjada for...

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Objecte IX

OBJECTE IX Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens, al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó del firmament, sota un mur de pedra o una figuera d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells, literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Cultura de la traducció

La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem heretat...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Objecte XI

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor. OBJECTE XI Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat, fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió, aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre, que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...

Sobre la traducció de Tomaž Šalamun

SOBRE LA TRADUCCIÓ DE TOMAŽ ŠALAMUN En el darrer número de la revista Nayagua, que edita la Fundación José Hierro, apareix una ressenya del llibre de poemes Balada para Metka Krašovec , de Tomaž Šalamun. Des d'aquí agraeixo a Anna Gorría les paraules que dedica a l'anàlisi del llibre (molt encertada, al meu parer) i també a la traducció que jo he firmat. No us perdeu tot el número, amb un especial sobre poesia eslovaca de la mà d'un dels seus millors especialistes, Alejandro Hermida. Aquí podeu accedir al número i també baixar-vos-el en format pdf.

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen? MON COS Í BUBI Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ...