El traductor trasllada
el signe (la paraula, encara que no sempre és així) inamovible, és a dir, en el
seu “estat” i les seves “possibilitats” encara no descarregades, en una esfera
que per convenció diem de diccionari. En aquesta esfera de diccionari té lloc
una fonamental confrontació, un xoc d’equivalents de diccionaris de les dues
llengües que representa un element important de la crítica interlingüística. En
la consciència del traductor es du a terme la descàrrega de les “possibilitats”
dels signes en les dues llengües, tant en la mateixa descàrrega com en un xoc d’elles;
els equivalents de diccionari s’escampen, cada un en múltiples designacions,
però en el terreny propi de cada llengua vers les altres llengües; la identitat
de les designacions es fa present tan sols de manera parcial, sempre roman una “resta”
que no s’omple de significat: els camps energètics dels signes en una i l’altra
llengua són quasi sempre un pèl diferents, i la relació mútua d’aquests camps
és en general semblant a dos cercles no concèntrics la superfície dels quals es
cobreix tan sols parcialment [...]
En línies
generals, en el cas de la traducció d’un text artístic, i particularment un
text poètic, ens enfrontem no amb el “trasllat” del text d’una llengua a una
altra, sinó amb la crítica del text escrit en una llengua determinada a través
de les eines interpretatives de la segona llengua, unes eines que, cal que ho
diguem, sols en aparença són adients. A més, el procés principal, tal com m’he
esmerçat a esclarir, té lloc en una esfera intermèdia, de signes buits; d’aquí
que puguem afirmar que, tot adoptant la definició de la ironia de Schopenhauer com
un resultat de la mediació, el sentit del treball d’un traductor és
profundament irònic.
Witold Wirpsza
Felicitats a tots els traductors!
Comentaris