El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos en aquesta imatge que emana pau i tranquil·litat, justament aquí, en aquesta illa, a Čara, davant d’aquest cementiri, no ens trobem en un temps històric sinó en l’eternitat.
“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat. [...] Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta” ...
Comentaris