El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos en aquesta imatge que emana pau i tranquil·litat, justament aquí, en aquesta illa, a Čara, davant d’aquest cementiri, no ens trobem en un temps històric sinó en l’eternitat.
Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.
Comentaris