El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos en aquesta imatge que emana pau i tranquil·litat, justament aquí, en aquesta illa, a Čara, davant d’aquest cementiri, no ens trobem en un temps històric sinó en l’eternitat.
El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Comentaris