Passa al contingut principal

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Comentaris

Unknown ha dit…
Redell, estic totalment d'acord amb tu! Totalment! Mentre et llegia pensava, ara en dirà una que no... Però no! Em quede sobretot això que dius sobre "altres tradicions" (les millors traïcions!) i la necessitat de trobar imatges, metàfores, jocs sintàctics..., que ens facen recular amb ganes de tornar a tastar-los. Ganes de "trair"! Sobre els poetes d'El Pais, uf, vídeos a banda, alguns em van semblar una miquinya fluixets.
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
No puc dir que ho celebro, ja que la situació que plantejo no és per celebrar-la, és clar, però sí que recomforta saber que un no està sol (la distància aquí hi fa molt). No vaig entrar de manera directa a valorar els poemes, però sí, convinc amb tu també que alguns em van semblar força força fluixos.
Moltes gràcies per compartir visions.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.