Salta al contingut principal

Una llebre a la frontera

En llegir aquest fragment del gran escriptor Karl-Markus Gauß, al llibre Alfabet europeu, no he pogut evitar pensar en el fantàstic documental Conill a la berlinesa, una coproducció germano-polonesa. Aquí en podeu veure l'anunci i aquí tot sencer, en aquest darrer cas, només l'he sabut trobar en polonès, no sé si hi és en altres llengües o amb subtítols a internet.
Evidentment, les fronteres són molt diferents, una és molt més física que no pas l'altra, i és aquesta dimensió la que serveix a ambdós creadors per establir la seva imatge. El llibre de Gauß és anterior a la pel·lícula, i qui ho pot saber, tal vegada en va ser un dels elements inspiradors.

"Quan era petit, a la ràdio sovint sentia a parlar del teló d'acer, ens interessava molt, i era clar que jo i els meus companys agàfavem aquella definició visual d'una manera concreta fins a un extrem, teníem davant dels ulls una cortina que penjava en algun lloc enmig del camp, feta de plecs d'acer, i ens féiem, esclar, preguntes evidents de caràcter pràctic: com una cortina d'aquest tipus podia estar fixada en un prat, d'on penjava, baixava de dalt o era més una tanca que no pas un cortina… El teló d'acer era l'única frontera que coneixíem, una frontera mítica, ja que a finals dels anys 50 no coneixíem ningú que l'hagués travessada d'alguna manera i pogués explicar què era aquella cortina que separava dos mons, que dia i nit, independentment del temps que fes, estava allí dreta en una zona llòbrega anomenada terra de ningú, en un lloc salvatge, desert on ningú no gosa viure, on res no es mou. Com a molt, una llebre fa saltirons per aquella terra de ningú, ens va dir un dels adults, la llebre no sap que no pot estar massa a la vora de la frontera; per tant, nosaltres véiem una llebre corrent per aquells camps. La frontera és un maligna a terra de ningú per on corre sense límits una llebre solitària."

                                                                    Karl-Markus Gauß, Alfabet europeu, 1997

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...

Sobre nostre

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski . *** Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses. Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles. Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra. Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol. Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació? L’ombra del perdó? Es nodrien de foc, vagaven vers els jardins celestials.

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.