Un poema de El llibre dels cossos, del poeta eslovè Aleš Šteger, que vaig destacar en la meva primera llista de seleccions de l'any 2015.
Porto dos dies netejant la casa d'on han marxat els llogaters. A l'habitació del fons, sota el radiador, trobo una moneda d'un cèntim i dos clips enganxats l'un a l'altre, una parella abraçada eternament. Escorro el drap de fregar el terra, l'aigua negra i la sorra marxen pel desguàs de la banyera. Tot el que faig és remoure la pols.
Justament estava mirant Lost Highway quan m'han trucat. La veu diu que el vespre del dia abans, de tornada a casa, va morir l'Svetlana. La veu la coneixia des de feia 50 anys. Es retreu haver-li dit en la seva última conversa que endrapava massa i que era una ploramiques insuportable.
Quan algú mor, aquest és el nostre primer pensament: quan va ser la darrera vegada que la vaig veure? Què ens vam dir? Un espai que ateny el seu darrer instant.
Al final esperem paraules profètiques, un comiat teatral i un gran acte de cloenda. Però algú s'adorm, i dorm com ha dormit nit rere nit les últimes sis o set dècades. Algú altre circula per l'autopista, el cor li fa fallida i el cotxe xoca amb la tanca de seguretat. No està clar si el cop ha quedat registrat en la consciència de la morta.
Què li vaig dir, la darrera vegada que ens vam veure? Vaig deixar passar res per alt, una insinuació ambigua, alguna notícia per als supervivents? En cada conversa, no hauríem de pronunciar sempre les paraules amb la consciència de final? I què canviaria? L'amenaça que aquella fos la darrera paraula, no introduiria una teatralitat que impediria la comunicació? No és tal vegada que parlar significa parlar de coses inacabades? I no hauria de preguntar primer què és el final, si el que faig no és res més que remoure la pols?
Comentaris