Des de petit, tinc debilitat pels ponts. Quan era un nen era capaç
d'estar-me vora la finestra del tren hores i hores i esperar aquell
sord sacsejament soterrat que anunciava l'arribada d'un pont.
Aleshores, m'arrapava tot jo a les finestres que el revisor havia
tancat a propòsit en el moment que el tren, reduint la velocitat,
entrava en aquella esquena d'un drac de ferro invisible que, com vaig
poder saber més endavant, no era una obra de fetillers sinó
d'enginyers. Fins avui dia em fascina el joc rítmic d'aquells arcs
de ferro, que salten de sobte, un rere l'altre, de profunditats
invisibles i que es colpegen mútuament tot retrunyint per, al cap
d'uns minuts, endinsar-se de nou i de sobte en un silenci i en un
espai que s'esvaeix.
En qualsevol ciutat estrangera que tingui riu, el primer que faig
quan hi arribo és visitar-ne els ponts. Si no és que en tingui
tants com el Sena a París. Tal vegada la meva malaltia ve que vaig
passar la meva infantesa en llocs on no hi havia rius. Segurament
tinc el «complex dels ponts». Tinc curiositat si l'Estígia també
té ponts.
Józef Wittlin, a Etapes. Itàlia, França, Iugoslàvia
Comentaris