Arribem
ja a les acaballes de l'any i tots els
mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de
llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens
de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins
són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la
majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris
absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es
veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es
dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser
ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que
hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el
darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una
bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els
sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a
catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a
ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd
automàticament tota credibilitat.
No
ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia
llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser
n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és
una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista
absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que
podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és
cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un
cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que
s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun
motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han
anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No
solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però
sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són
absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les
tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també
en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment
si es tracta de poesia.
I, finalment, són
obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se
cita Insubmissió de
Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc
pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la
literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura?
Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig
aquest cop la llista.
No
faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però
també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i
no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els
mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau
tant.
Potser,
més que una llista això és una invitació, com una manera de
deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns
dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això,
no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això
he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.
Jordi Valls: L'illa misteriosa.
Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo
una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes
més clàssiques, els sonets i la sextina.
Gemma Gorga: Mur. Què
podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és
la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots
nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica
que havia conreat fins ara.
Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie.
Entrevistes a reconeguts
traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió
sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per
al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que
voldrien fer traducció.
J.
M. Coetzee,
els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores i Inner Workings.
Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els
seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes
en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què
acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes
tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus
Heaney.
Aleš Šteger: Knjiga teles, és
un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia
eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses,
poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la
contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan
un llibre molt interessant.
Michael Donaghy, Shibboleth,
vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional
poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50
anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la
diferència esdevé un tema cabdal.
Antoni
Clapés: L'arquitectura de la llum. Una
simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit
en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el
contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents
en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia
fada que es va publicant sense parar.
Guy Goffette: L'adieu aux lisières/
Pożegnanie krawędzi. El
primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia
interès per veure com funcionava la traducció, una espècie
d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas
d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més
clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el
premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.
Maciej
Niemiec: Stan nasycenia i Geranium.
Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una
de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia
polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben
considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n
vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i
no existeix.
Tony
Judt: The memory chalet/Pensjonat pamięci. No
sé
si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un
gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia,
Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és
l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.
Adam Wodnicki: Anamnezy.
Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80
anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari,
l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid
que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk
oksytański (tal
vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic
occità). A Anamnezy hi
ha petits capítols de records de persones que ja no hi són,
lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels
capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats
magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una
trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.
Jordi Amat: El llarg procés.
Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha
passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la
història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però
n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat
és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar
l'atenció del lector.
Milo de Angelis: Tema dell'addio,
l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i
cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em
marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del
poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la
dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la
danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els
cavalls de Tarkovski,
que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de
Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.
Mark Strand: Tormenta de uno. Poemas. Fins
ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest
llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb
la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la
ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.
Esteban Martínez Serra: Carencias.
Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per
una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest
to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que
anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la
poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un
descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera
d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió
precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que
hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en
castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes
hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses
últimament que no pas els poetes de la península.
Pedro
Mexia: Menos por menos. És
una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta
portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia
portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la
pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva
formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan
assoleix grans resultats.
[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015
[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015
Comentaris