Passa al contingut principal

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd automàticament tota credibilitat.
No ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment si es tracta de poesia.
I, finalment, són obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se cita Insubmissió de Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura? Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig aquest cop la llista.
No faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau tant.
Potser, més que una llista això és una invitació, com una manera de deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això, no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.

Jordi VallsL'illa misteriosa. Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes més clàssiques, els sonets i la sextina.

Gemma GorgaMur. Què podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica que havia conreat fins ara.

Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie. Entrevistes a reconeguts traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que voldrien fer traducció.

J. M. Coetzee, els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores Inner Workings. Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus Heaney.

Aleš ŠtegerKnjiga telesés un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses, poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan un llibre molt interessant.

Michael DonaghyShibboleth, vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50 anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la diferència esdevé un tema cabdal.

Antoni ClapésL'arquitectura de la llumUna simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia fada que es va publicant sense parar.

Guy GoffetteL'adieu aux lisières/ Pożegnanie krawędziEl primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia interès per veure com funcionava la traducció, una espècie d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.

Maciej NiemiecStan nasycenia Geranium. Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i no existeix.

Tony JudtThe memory chalet/Pensjonat pamięciNo sé si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia, Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.

Adam WodnickiAnamnezy. Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80 anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari, l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk oksytański (tal vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic occità). Anamnezy hi ha petits capítols de records de persones que ja no hi són, lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.

Jordi AmatEl llarg procés. Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar l'atenció del lector.

Milo de AngelisTema dell'addio, l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els cavalls de Tarkovski, que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.

Mark StrandTormenta de uno. Poemas. Fins ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.

Esteban Martínez SerraCarencias. Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses últimament que no pas els poetes de la península.

Pedro MexiaMenos por menosÉs una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan assoleix grans resultats.


[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo. Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'hav

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...