Passa al contingut principal

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els primers llocs, per a mi, aquella llista perd automàticament tota credibilitat.
No ho havia fet mai, però aquest cop em ve de gust fer una pròpia llista, que potser serà només en aquesta entrada, o potser n'ocuparà un parell. No és una llista en contra d'aquelles, no és una llista per dir això és el que s'ha de llegir, és una llista absolutament personal, potser per ordenar-me a mi mateix, i que podria fer ara o podria fer qualsevol altre dia i època de l'any (és cert que no és una llista en contra, però també ha sortit amb un cert sentiment de contrariar). No apareixen només llibres que s'hagin publicat durant l'any 2015. Són algunes obres que per algun motiu o altre m'han impactat, m'han fet reflexionar després, i m'han anat acompanyant durant la lectura i molt temps després. No solc apuntar-me les lectures que faig, només de tant en tant, però sense seguir un control rigorós, i les meves lectures són absolutament caòtiques, hi ha tantes coses que voldria llegir, i les tries són arbitràries, no tinc un motiu concret. Pot ser que també en un moment pugui llegir diversos llibres a la vegada, especialment si es tracta de poesia.
I, finalment, són obres que, al meu parer, tenen una gran qualitat literària. Si se cita Insubmissió de Houellebecq com la millor obra publicada en 2015, l'únic que puc pensar és òndia com han de ser les altres, tan malament està la literatura? O tan malament està la nostra visió de la literatura? Potser també és perquè em nego a aquesta visió que faig aquest cop la llista.
No faig cap mena de classificació, hi abunda molt més la poesia, però també hi ha altres gèneres. Hi ha molt poca narrativa, és cert, i no és pas per compensar la seva abassegadora presència en els mitjans, sinó perquè la narrativa, la fabulació ara no m'atrau tant.
Potser, més que una llista això és una invitació, com una manera de deixar entrar a casa uns hostes. Mostrar no tant el taller com alguns dels materials que es van escampant per aquí i per allà. Per això, no pot prescriure res, és totalment subjectiva. Això llegeixo, això he llegit, i això ha deixat en mi algunes marques.

Jordi VallsL'illa misteriosa. Valls fa un pas més enllà, molt gran, en la seva poètica. Trobo una autèntica troballa el joc que fa amb la tradició en les formes més clàssiques, els sonets i la sextina.

Gemma GorgaMur. Què podem dir d'una de les poetes més importants en català? Gorga és la poeta de les absències que fa que siguin molt presents en tots nosaltres. Un llibre que també aporta noves dimensions a la poètica que havia conreat fins ara.

Zofia Zaleska (ed.) Przejęzyczenie. Entrevistes a reconeguts traductors polonesos. No hi ha cap teoria, sinó tan sols la reflexió sobre el treball, sobre els seus problemes. Llibre de capçalera per al traductor i per a tots els estudiants que algun dia han pensat que voldrien fer traducció.

J. M. Coetzee, els dos llibres d'assaigs, Stranger Shores Inner Workings. Que Coetzee era un excel·lent narrador, ja ho sabíem, però els seus assaigs són una altra meravella. Un autor que busca els temes en poetes ben allunyats, res a veure amb el món tancat en què acostumen a viure els autors anglosaxons. Un gran lector, de moltes tradicions, i en aquest sentit només se li pot comparar Seamus Heaney.

Aleš ŠtegerKnjiga telesés un llibre de ja fa anys, però un dels més importants de la poesia eslovena recent. Les diferents formes (poema en prosa, o proses, poemes amb versos curtíssims, jocs amb l'alfabet) i la visió de la contemporaneïtat en què ens veiem mig perduts, desorientats en fan un llibre molt interessant.

Michael DonaghyShibboleth, vaig entrant, llibre a llibre, en la poesia d'aquest excepcional poeta angloamericà amb arrels irlandeses que va morir amb només 50 anys. Una obra impactant, que beu de diferents tradicions i on la diferència esdevé un tema cabdal.

Antoni ClapésL'arquitectura de la llumUna simfonia de llum, molt més que una arquitectura, tal vegada. Dividit en diferents seccions, Clapés ens duu per camins per atènyer el contrari, el silenci, la no presència i la presència. Ser absents en nosaltres i esclatar en la llum. Un bon antídot a tanta poesia fada que es va publicant sense parar.

Guy GoffetteL'adieu aux lisières/ Pożegnanie krawędziEl primer llibre del poeta belga-francès publicat a Polònia. Tenia interès per veure com funcionava la traducció, una espècie d'obsessió professional, sobretot en aquest cas, per veure el cas d'una llengua romànica a una llengua eslava, i no pas poesia més clàssica. Llàstima que amb aquest llibre Goffette no guanyés el premi de Poeta Europeu de la Llibertat de Gdansk.

Maciej NiemiecStan nasycenia Geranium. Els dos llibres pòstums del poeta polonès que vivia a París. Una de les millors manifestacions de la continuïtat de la poesia polonesa. Dos llibres que el situarien entre els poetes més ben considerats de Polònia. Malauradament, ni així la crítica no se'n vol adonar, la seva poesia no es porta. I si no es porta, s'ignora, i no existeix.

Tony JudtThe memory chalet/Pensjonat pamięciNo sé si l'he llegit enguany o quan exactament, però el recordo com un gran impacte. Ja amb moltes dificultats a causa de la seva malaltia, Tony Judt ofereix unes memòries on el que importa especialment és l'estil. Els dos darrers capítols són magistrals.

Adam WodnickiAnamnezy. Adam Wodnicki comença a publicar els seus llibres quan arriba als 80 anys. I la seva entrada és amb una imponent trilogia on el diari, l'observació, les petites històries conformen un gènere híbrid que domina a la perfecció. La trilogia porta per títol Tryptyk oksytański (tal vegada no cal traducció aquí per deduir que es tracta de Tríptic occità). Anamnezy hi ha petits capítols de records de persones que ja no hi són, lligades a uns llocs concrets. Apareix també Barcelona, un dels capítols està dedicat al Cementiri de Montjuïc. Són dos retrats magistrals els de Paul Celan i el de Georges Perec, i també una trobada inexistent amb Edmond Jabès, de qui és traductor.

Jordi AmatEl llarg procés. Indispensable, podria dir per a tothom que vulgui saber què ha passat en la cultura catalana, els seus lligams amb la política, la història d'aquest país des del franquisme fins a l'actualitat. Però n'hi hauria prou de dir per a tothom. A més, l'estil de Jordi Amat és molt amè, enllaça els temes amb molta destresa i sap com captar l'atenció del lector.

Milo de AngelisTema dell'addio, l'estic llegint ara, i m'està deixant clavat. Una immensa elegia i cant d'amor a la seva dona. Quant a les elegies, feia temps que no em marcaven tant, des del llibre titulat justament Elegies, del poeta escocès Douglass Dunn (aquí, el mateix tema, la mort de la dona) o les de Derek Walcott a Joseph Brodsky, o també els de la danesa Pia Tafdrup, dedicades al seu pare al llibre Els cavalls de Tarkovski, que també està ara en procés de lectura. La poesia de Milo de Angelis ha estat una descoberta al nivell del gran Mario Luzi.

Mark StrandTormenta de uno. Poemas. Fins ara, havia llegit només alguns poemes del poeta americà. Aquest llibre, una espècie de Wallace Stevens més accessible combinat amb la metafísica d'un Rilke, conté força poemes que es queden en la ment, i que retornen després, en alguns instants durant el dia.

Esteban Martínez SerraCarencias. Pensava que la poesia escrita en castellà m'havia deixat esgotat per una temporada. Sí, ella m'havia esgotat, moltes vegades amb aquest to que no és cap to (crec que el mal que ha fet aquesta cosa que anomenen «poesia de l'experiència» ha fet molt més mal en la poesia castellana que en la catalana). I de cop i volta, un descobreix un to diferent, un altre tipus de poesia, una manera d'enllaçar els temes (la pèrdua, la guerra) amb una expressió precisa i esmolada com un ganivet. Un llibre excel·lent, i que hauria d'ocupar un lloc de preferència en la poesia escrita en castellà. En aquest sentit, cal dir que hi ha hagut alguns poetes hispanoamericans que m'han proporcionat moltes més grates sorpreses últimament que no pas els poetes de la península.

Pedro MexiaMenos por menosÉs una tria de poemes dels 6 primers llibres que havia publicat el poeta portuguès. Membre d'una generació brillant en la nova poesia portuguesa, quan Mexia tracta els temes que li són més propers, la pròpia història, la família, o també els relacionats amb la seva formació catòlica, irònics i també plens de melangia, és quan assoleix grans resultats.


[1] Canvio de parer pel que fa a aquesta afirmació. Per a això, vegeu l'entrada del dia 31.12.2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar