Fa dies comentava
la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La
figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella
fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després
reeditada amb gran encert a Adesiara). Molts altres textos m’hi porten, com el
fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl. I
algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una
presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un
lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria
a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito
els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la
realitat.
FRONTERA, 12
A serce nie
umiera, kiedy, zdawałoby się, powinno
Czesław Miłosz
(I el cor no mor
quan sembla que hauria de morir)
El pots imaginar
a l’hospital, envoltat
d’horrors. Un
petit preludi
del que vindria
després. No hi ha ajut.
Quatre gases
brutes per enganyar
maldestrament la
ferida. Algunes
ampolletes amb
petites dosis. D’aquí
les agafà? Potser
ara escriu la darrera
carta a la seva
germana. Potser és
el darrer poema,
que plana com la mort.
Un hospital en
terres allunyades, en una
Cracòvia
estrangera. El xiuxiueig
del llenguatge
podria ser encara un consol,
quan devia sentir
les petites confessions
d’alguna
infermera. Era una riba
al límit de la
comprensió. L’entenia?
Estava entre la
vetlla i el somni,
entre l’efecte de
la droga i el dolor
de la ferida.
Entre la vida i la dosi.
En un món
inexistent. La realitat
esdevenia un
conjunt d’imatges alienes
a aquelles parets
impregnades de dolor.
La infermera, amb
un rude alemany,
comprengué que
escrivia poemes. Descobrí
que els poetes no
moren de dolor,
ni d’enyorança.
Moren a causa dels límits.
Perquè no poden
enfrontar-se a cap
altra llengua.
Entengué que la poesia
no és dolor, sinó
trobar-se en un límit.
Segurament en
conservà el nom: Georg Trakl.
A l’endemà, en
veure les petites ampolletes,
buides com el cor
que resistia tot sofriment,
comprengué que
havia traspassat
el límit. La nit
anterior es trobà
enmig de massa
fronteres. Senzillament
no suportà el pas
continu d’una a una altra.
Experimentà més
realitats en una sola nit
que les que la
ment pot capir. I la ment sí
que mor quan creu
que ha de fer-ho.
Comentaris