Salta al contingut principal

Frontera, 12

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl. I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat.

FRONTERA, 12
                                                    A serce nie umiera, kiedy, zdawałoby się, powinno
                                                    Czesław Miłosz
                                                   (I el cor no mor quan sembla que hauria de morir)

El pots imaginar a l’hospital, envoltat
d’horrors. Un petit preludi
del que vindria després. No hi ha ajut.
Quatre gases brutes per enganyar
maldestrament la ferida. Algunes
ampolletes amb petites dosis. D’aquí
les agafà? Potser ara escriu la darrera
carta a la seva germana. Potser és
el darrer poema, que plana com la mort.
Un hospital en terres allunyades, en una
Cracòvia estrangera. El xiuxiueig
del llenguatge podria ser encara un consol,
quan devia sentir les petites confessions
d’alguna infermera. Era una riba
al límit de la comprensió. L’entenia?
Estava entre la vetlla i el somni,
entre l’efecte de la droga i el dolor
de la ferida. Entre la vida i la dosi.
En un món inexistent. La realitat
esdevenia un conjunt d’imatges alienes
a aquelles parets impregnades de dolor.
La infermera, amb un rude alemany,
comprengué que escrivia poemes. Descobrí
que els poetes no moren de dolor,
ni d’enyorança. Moren a causa dels límits.
Perquè no poden enfrontar-se a cap
altra llengua. Entengué que la poesia
no és dolor, sinó trobar-se en un límit.
Segurament en conservà el nom: Georg Trakl.
A l’endemà, en veure les petites ampolletes,
buides com el cor que resistia tot sofriment,
comprengué que havia traspassat
el límit. La nit anterior es trobà
enmig de massa fronteres. Senzillament
no suportà el pas continu d’una a una altra.
Experimentà més realitats en una sola nit
que les que la ment pot capir. I la ment sí
que mor quan creu que ha de fer-ho.

                                                A Inventari de fronteres 
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.
4 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki , autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.  SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada que entona una elegia – un llobató de ferro a la cuina, damunt la pila que com un eco cobreix de cendres els cossos vora les tasses? La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol aniràs al llit igual que una coma abans que la frase expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles amb la pantalla ha passat to...
3 comentaris
Més informació

Ars poetica

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p...
2 comentaris
Més informació

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...
2 comentaris
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació