Salta al contingut principal

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada para Metka Krašovec. Ens veiem poc, ens separaven més de mil quilòmetres habitualment, però la distància no tenia cap importància, ni el temps. Com ara, que diuen que no hi és, i jo penso que encara el trobaré en algun punt de les nostres geografies comunes.

De manera excepcional, poso un poema ja publicat (ho feia quan apareixia una nova traducció). En aquest cas, és l’immens poema que dóna títol al llibre, un poema una mica llarg, és cert, però que demostra tota la força poètica d’aquest gran autor eslovè.


Balada para Metka Krašovec

La última vez en mi vida que perdí
la conciencia fue el cuatro de enero por la tarde en
México. El doctor Sava me agasajó
con una cena,
con Benito Cereno,
con el desierto,
con la juventud de Nolde y
con la historia de cómo se convirtió en miembro
de la Melville Society justo antes
que Borges, mientras compraba
grasa para Yugoslavia.
Una vez publicamos juntos en Gradina.
¡Hola, Niš!
Pero realmente no podía
escuchar ya que no dejaba de pensar en
la carta que había recibido de Metka Krašovec
por la mañana. Una pequeña carta azul, escrita con
las mismas letras como éstas.
Me desplomé bajo la mesa.
A la mañana siguiente la visité en
el hotel. Primero le lancé un Krašovec
super down, una especie de prometido
y familiar de tercer grado.
Voló de regreso a LA. No me gusta
el incesto. Me puse la mochila
al hombro. Cavilé sin parar por qué
me había desmayado. La llevé toda una semana
por los autobuses y para comer
le di de todo: setas
sagradas y la pirámide de la Luna. Conmigo se duerme
en el suelo duro entre
los escorpiones, pero también donde recoges
la fruta y susurras, eres un color, eres un color.
Un día la interrumpí:
con este chico tengo que ir a Guatemala,
no ves que se me ha aparecido como
Cristo. Yacíamos en la arena en
el Caribe, nosotros dos y un portugués de quien
he olvidado el nombre. Ve, dijo ella. Siento
que me voy a desmenuzar, y después de nuevo
me fundiré contigo en la luz. Tuve
miedo. No fui a ninguna parte. Y la llevé a dormir a un
motel que era el centro donde reunían a la carne fresca
para la prostitución de camino a Rio.
Seguía mirándome tranquila a los ojos.
Mejor que mires al cielo, mujer, qué buscas
aquí, grité, ya hace tiempo que
te dije que aquí
ya no hay nada. Temblé cuando fuimos
al Pacífico. Salina Cruz, ventiladores,
los detenidos que hacían
una red. Desnudo vagabundeé por la arena.
Bolsas de plástico violetas, el cielo, el cuerpo, todo
violeta. ¡Metka! Le dije,
no puedes hacer como si no lo supieras.
¡Lo sabes! ¡No eches leña al fuego!
Vuelve a aquella
Academia. Finalmente, me van a reprochar que
he sido yo quien te ha echado. Tengo que trabajar,
harás sola el viaje, le dije
cuando volamos los dos de nuevo
desde Cancún. ¿Por qué pierdes
el olfato y el sabor, religión?
Estáis locos. Abronqué a Carlos, a Enrique y
a Robert, ¿queréis que esta mujer
me rapte y me lleve de vuelta entre
los eslavos? Por qué tienes tan buen
aspecto, me preguntó cuando volvió
de Morelia. Y ya no sabía
quién era la abuelita y quién
el lobo. Llegarás tarde a tus reuniones, es hora
de que vuelvas, Metka. Y la acompañé
al aeropuerto. Tenía miedo de que
ella estallara en un espasmódico
llanto. ¡Adiós! Pero a decir verdad también
a mí me faltaba el suelo bajo
los pies. El consejo de que me comportara
como cuando estaba en Šiška era realmente
falso. Ya hace mucho tiempo que no hay nadie
en Šiška.
La llamé por teléfono.
Vengo a casarme.
Ven, me dijo tranquila.
Por el auricular del teléfono noté cómo me miraba fijamente.
Muy muy
alto era
el señor que me tiró
el tarot, una viejecita
de Persia me leyó la mano.
Todos me dijeron lo mismo.
Y estaba feliz. Temblé
de frió. Y llamé a la puerta de mi vecino,
Alejandro Gallego Duval para decirle que
estaba feliz y que temblaba
de frío.
¿Por qué vivimos todos tan horriblemente juntos?
Junoš y Maja dijeron:
no es tan bello como lo ves tú, sino
extraño. Se parece mucho a Metka
Krašovec. Volé a Ljubljana el veintisiete
de marzo. Di treinta y dos marcos
al taxista. Metka estaba enferma y pálida.
Le devolví la sangre. Y no me dejó llevar
el anillo de él, quería que llevase solo
el de ella.
Con curiosidad miré a mis testigos
de la boda. Me acabé todos los licores
de los demás huéspedes. Al menos,
de mi lectura en Montenegro, ¿habréis comprado
una bonita tienda de campaña? En Snežnik
aparecieron dos ciervas.
Estoy aquí.
Mis manos resplandecen.
Mi destino es América.

                                            En los bosques de Saratoga, mayo de 1979

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions ...

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

De lectures electròniques

A diferència del que deia en aquesta entrada , finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest , que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que h...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...