Passa al contingut principal

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada para Metka Krašovec. Ens veiem poc, ens separaven més de mil quilòmetres habitualment, però la distància no tenia cap importància, ni el temps. Com ara, que diuen que no hi és, i jo penso que encara el trobaré en algun punt de les nostres geografies comunes.

De manera excepcional, poso un poema ja publicat (ho feia quan apareixia una nova traducció). En aquest cas, és l’immens poema que dóna títol al llibre, un poema una mica llarg, és cert, però que demostra tota la força poètica d’aquest gran autor eslovè.


Balada para Metka Krašovec

La última vez en mi vida que perdí
la conciencia fue el cuatro de enero por la tarde en
México. El doctor Sava me agasajó
con una cena,
con Benito Cereno,
con el desierto,
con la juventud de Nolde y
con la historia de cómo se convirtió en miembro
de la Melville Society justo antes
que Borges, mientras compraba
grasa para Yugoslavia.
Una vez publicamos juntos en Gradina.
¡Hola, Niš!
Pero realmente no podía
escuchar ya que no dejaba de pensar en
la carta que había recibido de Metka Krašovec
por la mañana. Una pequeña carta azul, escrita con
las mismas letras como éstas.
Me desplomé bajo la mesa.
A la mañana siguiente la visité en
el hotel. Primero le lancé un Krašovec
super down, una especie de prometido
y familiar de tercer grado.
Voló de regreso a LA. No me gusta
el incesto. Me puse la mochila
al hombro. Cavilé sin parar por qué
me había desmayado. La llevé toda una semana
por los autobuses y para comer
le di de todo: setas
sagradas y la pirámide de la Luna. Conmigo se duerme
en el suelo duro entre
los escorpiones, pero también donde recoges
la fruta y susurras, eres un color, eres un color.
Un día la interrumpí:
con este chico tengo que ir a Guatemala,
no ves que se me ha aparecido como
Cristo. Yacíamos en la arena en
el Caribe, nosotros dos y un portugués de quien
he olvidado el nombre. Ve, dijo ella. Siento
que me voy a desmenuzar, y después de nuevo
me fundiré contigo en la luz. Tuve
miedo. No fui a ninguna parte. Y la llevé a dormir a un
motel que era el centro donde reunían a la carne fresca
para la prostitución de camino a Rio.
Seguía mirándome tranquila a los ojos.
Mejor que mires al cielo, mujer, qué buscas
aquí, grité, ya hace tiempo que
te dije que aquí
ya no hay nada. Temblé cuando fuimos
al Pacífico. Salina Cruz, ventiladores,
los detenidos que hacían
una red. Desnudo vagabundeé por la arena.
Bolsas de plástico violetas, el cielo, el cuerpo, todo
violeta. ¡Metka! Le dije,
no puedes hacer como si no lo supieras.
¡Lo sabes! ¡No eches leña al fuego!
Vuelve a aquella
Academia. Finalmente, me van a reprochar que
he sido yo quien te ha echado. Tengo que trabajar,
harás sola el viaje, le dije
cuando volamos los dos de nuevo
desde Cancún. ¿Por qué pierdes
el olfato y el sabor, religión?
Estáis locos. Abronqué a Carlos, a Enrique y
a Robert, ¿queréis que esta mujer
me rapte y me lleve de vuelta entre
los eslavos? Por qué tienes tan buen
aspecto, me preguntó cuando volvió
de Morelia. Y ya no sabía
quién era la abuelita y quién
el lobo. Llegarás tarde a tus reuniones, es hora
de que vuelvas, Metka. Y la acompañé
al aeropuerto. Tenía miedo de que
ella estallara en un espasmódico
llanto. ¡Adiós! Pero a decir verdad también
a mí me faltaba el suelo bajo
los pies. El consejo de que me comportara
como cuando estaba en Šiška era realmente
falso. Ya hace mucho tiempo que no hay nadie
en Šiška.
La llamé por teléfono.
Vengo a casarme.
Ven, me dijo tranquila.
Por el auricular del teléfono noté cómo me miraba fijamente.
Muy muy
alto era
el señor que me tiró
el tarot, una viejecita
de Persia me leyó la mano.
Todos me dijeron lo mismo.
Y estaba feliz. Temblé
de frió. Y llamé a la puerta de mi vecino,
Alejandro Gallego Duval para decirle que
estaba feliz y que temblaba
de frío.
¿Por qué vivimos todos tan horriblemente juntos?
Junoš y Maja dijeron:
no es tan bello como lo ves tú, sino
extraño. Se parece mucho a Metka
Krašovec. Volé a Ljubljana el veintisiete
de marzo. Di treinta y dos marcos
al taxista. Metka estaba enferma y pálida.
Le devolví la sangre. Y no me dejó llevar
el anillo de él, quería que llevase solo
el de ella.
Con curiosidad miré a mis testigos
de la boda. Me acabé todos los licores
de los demás huéspedes. Al menos,
de mi lectura en Montenegro, ¿habréis comprado
una bonita tienda de campaña? En Snežnik
aparecieron dos ciervas.
Estoy aquí.
Mis manos resplandecen.
Mi destino es América.

                                            En los bosques de Saratoga, mayo de 1979

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils.  A L’ARMARI DE L’ÀVIA A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos.  Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci. Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats...

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.