En l’últim llibre
que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i
el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i
comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb
una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el
que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment
dedicat a maig.
Març un altre
cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat
omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada.
Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del
fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar
en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a
cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença
ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res
definitiu acaba sent definitiu.
Als tallers dels
cotxes hi ha cues perquè tothom canvia els pneumàtics d'hivern pels d'estiu. Al
cap de dos dies, el sol se'n va, vénen glaçades i tempestes de neu, i els que
s'apressaren acaben a la cuneta, a les cruïlles els seus cotxes xoquen amb uns altres pel
darrere o amb un fanal i deixen anar mecàgons, es caguen en aquest clima,
anomenat moderat, i que en realitat és un clima imprevisible, un clima
esquizofrènic i maleït. En realitat, podem fotre les culpes de totes les
derrotes en aquesta part del continent al clima.
Les dones maques
es desempalleguen massa aviat dels abrics gruixuts, de les mitges, de les
bufandes, de les gorres, de totes aquestes robes que humilien la feminitat, i
es refreden, i després moren d'una pulmonia. Els homes romanen en el seu dol i
beuen, beuen vodka a més no poder per no enfonsar-se psíquicament i no morir
congelats.
O pot ser ben bé
a l'inrevés: sortim de casa abrigats com si anéssim a Sibèria, però ja al
migdia comença a fer calor, quedem xops de suor i ja no tenim forces. Bah, no
tenim forces per treballar. Ens traiem roba, seiem o ens estirem on sigui sota
els raigs del sol i no ens movem com gats. I quan jaiem així al sol, ens agafa
qualsevol malparida malaltia, perquè és clar que fa sol, és clar que sí, però
un metre més avall tota la terra està glaçada [...]
Què pot saber de
la nostra vida un italià, al país del qual el sol mai no es pon? O un britànic
que des del naixement fins a la tomba s'amara tot tranquil·lament? O un suec
pels segles dels segles empresonat en les seves neus i gels? Què poden saber de
les variacions de la pressió i de les variacions dels humors? En anar a dormir,
saben quin temps els despertarà. Mentre que nosaltres vivim com en un volcà. I
més ara, al març, quan ens trobem al límit de les nostres forces físiques o
mentals. A tothom que es trobi a l'est del riu Elba li haurien d'administrar
prozac. Mai no hem estat ni cristians ni monoteistes, ni tan sols agnòstics.
Som adoradors del sol, som pagans i si per alguna cosa ens guiem, és justament
pels canvis de temps. Pels anticiclons i les borrasques.
Per poder
resistir-ho, hauríem d'abandonar les nostres terres i buscar la terra promesa
meteorològica. Per desgràcia, totes les zones decents ja han estat ocupades.
Per això ens quedem allí on som i emprenyem els nostres veïns, més equilibrats.
La histèria eslava, la depressió hongaresa i la paranoia romanesa són les
nostres especialitats, són els elements que ens identifiquen i els hauríem de
patentar. Ca, hauríem d'exportar aquests estats a altres països, més equilibrats
i avorrits, igual com s'exporta la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines.
Andrzej Stasiuk
Comentaris