Salta al contingut principal

Març

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig.


Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res definitiu acaba sent definitiu.
Als tallers dels cotxes hi ha cues perquè tothom canvia els pneumàtics d'hivern pels d'estiu. Al cap de dos dies, el sol se'n va, vénen glaçades i tempestes de neu, i els que s'apressaren acaben a la cuneta, a les cruïlles els seus cotxes xoquen amb uns altres pel darrere o amb un fanal i deixen anar mecàgons, es caguen en aquest clima, anomenat moderat, i que en realitat és un clima imprevisible, un clima esquizofrènic i maleït. En realitat, podem fotre les culpes de totes les derrotes en aquesta part del continent al clima.
Les dones maques es desempalleguen massa aviat dels abrics gruixuts, de les mitges, de les bufandes, de les gorres, de totes aquestes robes que humilien la feminitat, i es refreden, i després moren d'una pulmonia. Els homes romanen en el seu dol i beuen, beuen vodka a més no poder per no enfonsar-se psíquicament i no morir congelats.
O pot ser ben bé a l'inrevés: sortim de casa abrigats com si anéssim a Sibèria, però ja al migdia comença a fer calor, quedem xops de suor i ja no tenim forces. Bah, no tenim forces per treballar. Ens traiem roba, seiem o ens estirem on sigui sota els raigs del sol i no ens movem com gats. I quan jaiem així al sol, ens agafa qualsevol malparida malaltia, perquè és clar que fa sol, és clar que sí, però un metre més avall tota la terra està glaçada [...]
Què pot saber de la nostra vida un italià, al país del qual el sol mai no es pon? O un britànic que des del naixement fins a la tomba s'amara tot tranquil·lament? O un suec pels segles dels segles empresonat en les seves neus i gels? Què poden saber de les variacions de la pressió i de les variacions dels humors? En anar a dormir, saben quin temps els despertarà. Mentre que nosaltres vivim com en un volcà. I més ara, al març, quan ens trobem al límit de les nostres forces físiques o mentals. A tothom que es trobi a l'est del riu Elba li haurien d'administrar prozac. Mai no hem estat ni cristians ni monoteistes, ni tan sols agnòstics. Som adoradors del sol, som pagans i si per alguna cosa ens guiem, és justament pels canvis de temps. Pels anticiclons i les borrasques.
Per poder resistir-ho, hauríem d'abandonar les nostres terres i buscar la terra promesa meteorològica. Per desgràcia, totes les zones decents ja han estat ocupades. Per això ens quedem allí on som i emprenyem els nostres veïns, més equilibrats. La histèria eslava, la depressió hongaresa i la paranoia romanesa són les nostres especialitats, són els elements que ens identifiquen i els hauríem de patentar. Ca, hauríem d'exportar aquests estats a altres països, més equilibrats i avorrits, igual com s'exporta la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines.


Andrzej Stasiuk

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui. TORNADA Estic a l 'encreuament dels camins, fora poblat. Les tisores són un instrument que ...

Mano invisible d'Adam Zagajewski

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible , a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper.  CASA FAMILIAR Vienes aquí como un extraño, pero ésta es tu casa familiar. Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen. Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad un nuevo lanzamiento de nueces, y el sol, como un estudiante nervioso de primero, está ocupado en colorear atentamente las sombras. El comedor imita la cripta de un sepulcro, aquí ya no hay ningún eco conocido, las antiguas conversaciones no han perdurado. ...

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Trencar mites

Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky . I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc.  El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es t...

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

Celan

Paul Celan és un autor que ha deixat una immensa obra (malgrat els poemes desafortunats, malauradament, que li dediquen alguns dels nostres poetes per criticar la complexitat i hermetisme de la seva poesia). També ha deixat petja en poetes de tendències ben diverses. Tant l’obra de l’autor nat a Czernowitz, com la seva projecció personal, han esdevingut elements que els poetes integren en la seva producció. Aquí en tenim una mostra, en un poema de Wojciech Bonowicz . CELAN Celan torna a cridar. De nou es desperta en una fossa plena de boques. Celan – la paraula que s'ha fet carn d'un vell. El riu que flueix per dues corrents d'una sola llera. Nota a banda: Acabo de buscar el nom de Celan a internet, curiosament, a la Wikipèdia no apareix en català. Hi ha dos, tres noms en la cultura catalana que han fet molt per la difusió d’aquest escriptor. Un d’ells, reconegut internacionalment. I en canvi, no podem trobar una trista nota a la Wikipèdia.