Julia Fiedorczuk,
autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària
i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek,
biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert,
sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que
defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja
és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi
diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre
arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És
a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que
s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és
meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa
semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si
més no, és aquesta la sensació que un té des de la distància, en què ja se sap
que tot acaba deformant-se, començant per la realitat que un no comparteix.
En aquest sentit,
percebo també un canvi a casa nostra en la manera de fer front a l'allau de
novetats que es publica. Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar
malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell
temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si
es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no
han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de
prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest
cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si
creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. I en una
cultura com la nostra, en una llengua com la nostra, diria que és encara més
necessari. Afirmar que fer això és atacar-nos a nosaltres mateixos és
senzillament no voler mirar cara a cara les nostres mancances, i de retruc, les
nostres virtuts, perquè queden del tot amagades. No seria convenient caure en
un solipsisme, i en un discurs que anunciés a tort i a dret (entengui's
l'expressió en doble sentit) que produïm sense parar autors que estan a nivell
internacional. Amb això no vull pas dir que no hi siguin, és clar que hi ha
autors que podem posar al costat de grans figures actuals, però això, en tota
literatura, no és el que predomina. En aquest camp, l'honestedat amb els
criteris estètics ha de fer de filtre, altrament acaba passant el que ja podem
veure, un descrèdit cada cop més accentuat de la crítica, un desànim dels
lectors perquè els ha decebut aquell llibre que havia rebut tants i tants
elogis. I un allunyament progressiu. La crítica no hauria de compartir el món
facebookià, un món particular, idíl·lic i inexistent, un món on només tens el
botó de m'agrada, i on el silenci no significa res, o pot significar un
bandejament. El món facebookià per als seus usuaris. Però el món de la
literatura, de l'art, es regeix per altres paràmetres, i són aquests els que
han de tenir més pes. Una crítica positiva no fa un llibre més bo, o bo, una
crítica negativa no fa un llibre més dolent, o dolent. Però segons com estiguin
escrites poden encetar un debat, de caire estètic, de caire moral, social,
cultural. La crítica és un suport, és un giny creador d'expectatives i
d'opinions. Amb tot, com que no hi ha cap mena d'estructura que possibiliti el
debat posterior, una crítica negativa es quedarà de ben segur només en això,
malauradament.
Observo el debat
a Polònia, del qual aquesta nova versió en les figures de Franaszek i
Fiedorczuk continua altres debats anteriors, igualment encesos, agitats,
virulents, i des de la distància d'allà la realitat virtual d'aquest món feliç
de la literatura catalana em sembla massa dolorosament real.
Comentaris
Ho subscric al cent per cent:
"Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. "