Salta al contingut principal

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Tens tota la raó Xavier. Tot i que defenso l’autopublicació i també la publicació en format electrònic, també penso que el perill està en la pèrdua del criteri i, com bé dius, en la pèrdua dels oficis associats al llibre, que li atorgaven un plus de qualitat.

Ara bé, pel que dius que “Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi?”, et diré que pels lectors de poesia, el miracle i la recompensa de la troballa formen part, també, del camí. M’has fet recordar un dissabte a Girona, abans que et conegués com a poeta, que vaig entrar a la llibreria Geli buscant un llibre de poemes de l’Adam Zagajevski però vaig sortir amb “La disfressa dels arbres” a les butxaques (amples) de l’anorac. Recordo haver avançat cap a la plaça de la independència i haver obert el llibre per aquell esplèndid poema de la pàgina 19, que ja per sempre serà també meu. El miracle i la recompensa de la troballa.
Unknown ha dit…
Xavierze, jak wiesz, mówimy po polsku: oddać książkę w ręce czytelnika. Dobra literatura, jak dobre życie, nie boi się ryzyka, a jeśli uznamy, że jesteśmy , jako autorzy, równie nieważni czy ważni, jak nasi odbiorcy, to praktyka udostępniania utworów w (l)iternecie tworzy taką płaszczyznę spotkania między nami, gdzie w pełnym zaufaniu oddajemy się (w naszych wierszach, książkach) w ręce czytelnika, nie polegając na żadnych innych filtrach niż nasza własna odpowiedzialność za wartość i jakość, którą dajemy innym ludziom. Jak w życiu, takim spotkaniem rządzi przypadek, czy zrządzenie, chociaż odpowiedzialność spada na autora/autorkę, ażeby dbać o swoich czytelników, podsuwać im siebie w swoich utworach, co moim zdaniem, zawsze jest jakimś uroszczeniem, bo właściwie niby dlaczego ktokolwiek miałby się interesować mną i wytworami mojego wolnego czasu. Jednak jakoś tak się wydarza, co potwierdza moje doświadczenie publikowania w sieci, kiedy drogi publikacji papierowej stały się dla mnie niedostępne, że dobry wiersz, dobra książka odnajduje swoich dobrych czytelników, co właściwie eliminuje rynkowy aspekt publikacji i przywraca nas do rozumienia literatury jako rozrywki, przywileju tych, którzy mają wolny czas, jak chciał Montaigne. Ale i spotkania. Uważam, że warto jest ryzykować takie otwarcie, a nie za bardzo warto mieć pretensje, że niedowartościowani ludzie, którzy w pisaniu znaleźli sobie sposób ulżenia swojemu niedowartościowaniu (co nierzadko skutkuje i megalomanią, i grafomanią), używają tego narzędzia, jakim jest Internet, żeby dopraszać się uwagi. Dobrze wiemy, że ludzie, którzy zajmują się literaturą na poważnie, wierzą, że jest ona w stanie pomóc, zmienić życie na lepsze nie tylko im, a może nawet nie przede wszystkim; że pisze się dla ludzi, a nie po to, żeby poczuć się lepszym. Może więc warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom, że użyją filtrów swojego własnego doświadczenia, wiedzy, rozumu i serca, smaku, jak to jest w czytaniu, żeby samemu rozsądzić, czy dany utwór jest ich poruszający, mówiący coś, czego dotąd nie dostrzegli, albo nie potrafili nazwać. Jest jakaś niehojność, czy wręcz pazerność, w powstrzymywaniu publikacji swoich książek, jeżeli w swoim sumieniu wierzysz, że to, co dajesz ludziom jest wartościowe i dobrej jakości; nie publikując, jeśli nie masz żadnej pewności, że ukończona książka zostanie wydana w formie papierowej, odmawiasz sobie spełnienia jako pisarza, przez co rozumiem oddanie swojej książki w ręce czytelnika, bez żadnej gwarancji, że do niego trafi, a on/a zrobi z niego dobry użytek, zaś czytelnikom odmawiasz przyjemności obcowania z Twoim pisaniem, dla którego każdy autor powinien być decydującym filtrem. Po prostu: względy dotychczasowej recepcji i obiegu literatury nie powinny, moim zdaniem, stać na drodze do spotkania dzieła z czytelnikiem, w czym myślę spełnia się jakakolwiek pisarska "misja" czy "pasja". Co zwrotnie pozwala autorowi poczuć się ze sobą dobrze, a w dodatku internet ułatwia, możliwe też wcześniej, czytelnikowi podzielić się z autorem swoją opinią o jego dziele. Czasami można usłyszeć komplement. :)
Xavier ha dit…
Estimat Víctor,

M'he emocionat amb la història del llibre. I sí, tens tota la raó, la casualitat o la troballa formen part del camí, i en molts casos, en són la part principal. La meva vida de lector de poesia està formada per totes aquestes troballes, una rere l'altra, cosa que em fa molt feliç, poder haver arribat a tants autors que m'han descobert les seves maneres de mirar el món. Moltes gràcies de nou.
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Piotrze,
Musiałbym napisać parę dobrych stron, żeby porządnie i jak się należy odpowiedzieć na Twój bardzo ciekawy komentarz. Poruszasz w nim wiele kwestii, których nie sposób wyczerpać w tym miejscu. Rozumiem to, co mówisz o hojności, o tym, że chcemy być czytani, a że być znani jest zupełnie czymś innym. Z drugiej strony, w żadnym momencie nie chcę poruszać kwestii, że niedowartościowani mają w internecie swoje pole do napisania czegokolwiek. Nie o to mi chodziło, chodziło mi o wszystkich. Nie chciałbym, żeby się rozumiało to jako podział, ale jak zapewne wiesz, w naszym świecie jeszcze działają mocno zakodowane różne przekonania, a szczególnie przekonanie, że książka dalej ma więcej prestiżu niż format elektroniczny, choć pewnie zaczyna się to powoli zmieniać. Temu faktowi chciałem bardziej nadać wagi w moim tekście. I bardzo dziękuję za napisanie takich pięknych zdań o wierze w czytelnika. Tak, tu się zgadzam, warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom...

Entrades populars d'aquest blog

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Nobel 2011

Ara fa més de 4 anys vaig publicar aquesta entrada al blog . Finalment, Tomas Tranströmer ha rebut el Premi Nobel de literatura. És inútil dir que fa quinze anys que ja li haurien d'haver donat. El fet que importa és que és un dia feliç per a les lletres. En un dels comentaris d'aquella entrada, també s'esmentava que encara no hi havia cap traducció al català. Per sort, aquesta situació va canviar poc després. Carolina Moreno va fer una molt bella traducció d'una tria de poemes de Tranströmer a Perifèric Edicions amb el títol de La plaça salvatge . L'enhorabona també per a ella.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Katyń

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats. Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obre...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...