Salta al contingut principal

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Tens tota la raó Xavier. Tot i que defenso l’autopublicació i també la publicació en format electrònic, també penso que el perill està en la pèrdua del criteri i, com bé dius, en la pèrdua dels oficis associats al llibre, que li atorgaven un plus de qualitat.

Ara bé, pel que dius que “Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi?”, et diré que pels lectors de poesia, el miracle i la recompensa de la troballa formen part, també, del camí. M’has fet recordar un dissabte a Girona, abans que et conegués com a poeta, que vaig entrar a la llibreria Geli buscant un llibre de poemes de l’Adam Zagajevski però vaig sortir amb “La disfressa dels arbres” a les butxaques (amples) de l’anorac. Recordo haver avançat cap a la plaça de la independència i haver obert el llibre per aquell esplèndid poema de la pàgina 19, que ja per sempre serà també meu. El miracle i la recompensa de la troballa.
Unknown ha dit…
Xavierze, jak wiesz, mówimy po polsku: oddać książkę w ręce czytelnika. Dobra literatura, jak dobre życie, nie boi się ryzyka, a jeśli uznamy, że jesteśmy , jako autorzy, równie nieważni czy ważni, jak nasi odbiorcy, to praktyka udostępniania utworów w (l)iternecie tworzy taką płaszczyznę spotkania między nami, gdzie w pełnym zaufaniu oddajemy się (w naszych wierszach, książkach) w ręce czytelnika, nie polegając na żadnych innych filtrach niż nasza własna odpowiedzialność za wartość i jakość, którą dajemy innym ludziom. Jak w życiu, takim spotkaniem rządzi przypadek, czy zrządzenie, chociaż odpowiedzialność spada na autora/autorkę, ażeby dbać o swoich czytelników, podsuwać im siebie w swoich utworach, co moim zdaniem, zawsze jest jakimś uroszczeniem, bo właściwie niby dlaczego ktokolwiek miałby się interesować mną i wytworami mojego wolnego czasu. Jednak jakoś tak się wydarza, co potwierdza moje doświadczenie publikowania w sieci, kiedy drogi publikacji papierowej stały się dla mnie niedostępne, że dobry wiersz, dobra książka odnajduje swoich dobrych czytelników, co właściwie eliminuje rynkowy aspekt publikacji i przywraca nas do rozumienia literatury jako rozrywki, przywileju tych, którzy mają wolny czas, jak chciał Montaigne. Ale i spotkania. Uważam, że warto jest ryzykować takie otwarcie, a nie za bardzo warto mieć pretensje, że niedowartościowani ludzie, którzy w pisaniu znaleźli sobie sposób ulżenia swojemu niedowartościowaniu (co nierzadko skutkuje i megalomanią, i grafomanią), używają tego narzędzia, jakim jest Internet, żeby dopraszać się uwagi. Dobrze wiemy, że ludzie, którzy zajmują się literaturą na poważnie, wierzą, że jest ona w stanie pomóc, zmienić życie na lepsze nie tylko im, a może nawet nie przede wszystkim; że pisze się dla ludzi, a nie po to, żeby poczuć się lepszym. Może więc warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom, że użyją filtrów swojego własnego doświadczenia, wiedzy, rozumu i serca, smaku, jak to jest w czytaniu, żeby samemu rozsądzić, czy dany utwór jest ich poruszający, mówiący coś, czego dotąd nie dostrzegli, albo nie potrafili nazwać. Jest jakaś niehojność, czy wręcz pazerność, w powstrzymywaniu publikacji swoich książek, jeżeli w swoim sumieniu wierzysz, że to, co dajesz ludziom jest wartościowe i dobrej jakości; nie publikując, jeśli nie masz żadnej pewności, że ukończona książka zostanie wydana w formie papierowej, odmawiasz sobie spełnienia jako pisarza, przez co rozumiem oddanie swojej książki w ręce czytelnika, bez żadnej gwarancji, że do niego trafi, a on/a zrobi z niego dobry użytek, zaś czytelnikom odmawiasz przyjemności obcowania z Twoim pisaniem, dla którego każdy autor powinien być decydującym filtrem. Po prostu: względy dotychczasowej recepcji i obiegu literatury nie powinny, moim zdaniem, stać na drodze do spotkania dzieła z czytelnikiem, w czym myślę spełnia się jakakolwiek pisarska "misja" czy "pasja". Co zwrotnie pozwala autorowi poczuć się ze sobą dobrze, a w dodatku internet ułatwia, możliwe też wcześniej, czytelnikowi podzielić się z autorem swoją opinią o jego dziele. Czasami można usłyszeć komplement. :)
Xavier ha dit…
Estimat Víctor,

M'he emocionat amb la història del llibre. I sí, tens tota la raó, la casualitat o la troballa formen part del camí, i en molts casos, en són la part principal. La meva vida de lector de poesia està formada per totes aquestes troballes, una rere l'altra, cosa que em fa molt feliç, poder haver arribat a tants autors que m'han descobert les seves maneres de mirar el món. Moltes gràcies de nou.
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Piotrze,
Musiałbym napisać parę dobrych stron, żeby porządnie i jak się należy odpowiedzieć na Twój bardzo ciekawy komentarz. Poruszasz w nim wiele kwestii, których nie sposób wyczerpać w tym miejscu. Rozumiem to, co mówisz o hojności, o tym, że chcemy być czytani, a że być znani jest zupełnie czymś innym. Z drugiej strony, w żadnym momencie nie chcę poruszać kwestii, że niedowartościowani mają w internecie swoje pole do napisania czegokolwiek. Nie o to mi chodziło, chodziło mi o wszystkich. Nie chciałbym, żeby się rozumiało to jako podział, ale jak zapewne wiesz, w naszym świecie jeszcze działają mocno zakodowane różne przekonania, a szczególnie przekonanie, że książka dalej ma więcej prestiżu niż format elektroniczny, choć pewnie zaczyna się to powoli zmieniać. Temu faktowi chciałem bardziej nadać wagi w moim tekście. I bardzo dziękuję za napisanie takich pięknych zdań o wierze w czytelnika. Tak, tu się zgadzam, warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom...

Entrades populars d'aquest blog

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...