Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia.
Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda. No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient.
ESTEL
El vidre del rellotge reflecteix un estel
I ara el migdia llisca i va vers la badia,
Quan mirem esperant les bufades del vent,
Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel,
Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll.
Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera
Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera
Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel
En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll
Penetra la tranquil•la calma de la badia,
És en el que creiem, sense creure en el cel.
De fet, en vesprejar creix la força del vent.
Però no fa res fàcil, perquè ràpid el vent
No ens farà massa cas, a fi que la glacera
Cobreixi el cim corbat del port, allí on el cel
Batega amb una llum roig-càlida. L’estel
Domina sobre l’ombra feixuga a la badia
I notem en nosaltres tot un buit, en el moll,
Un eco que es redobla sobre nostre, en el moll,
Quan una ona de veus s’estavella amb el vent.
De sobte l’alè cau al fons de la badia,
I amb malenconia ignorem la glacera,
També amb la llarga cua i el seu vinil, l’estel
En la posta de sol groga, s’enfugí al cel,
No podrem mai saber si amb gran tristesa el cel
Es tanca rere seu com ho fa rere el moll.
Després de pensar molt, acomiadem l’estel,
Per sempre, repetim, i som al cor del vent,
La tristesa es fa intensa, just després la glacera
S’esvaneix, la perdem, lluny ja de la badia,
Així doncs, ens girem d’esquena a la badia.
S’està fent fosc, augmenta més el volum del cel,
La resplendor s’apaga, i fosa, la glacera
queda a la llunyania, ens abandona al moll.
És la tardor, Tots Sants, hi haurà canvis al vent,
En un bocí d’un llum trencat llambrà l’estel.
Ens deixa la glacera sense paraula al moll,
L’estel també. Déu meu, com temérem el vent,
Fores Tu qui passà pel cel vers la badia.
Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda. No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient.
ESTEL
El vidre del rellotge reflecteix un estel
I ara el migdia llisca i va vers la badia,
Quan mirem esperant les bufades del vent,
Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel,
Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll.
Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera
Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera
Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel
En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll
Penetra la tranquil•la calma de la badia,
És en el que creiem, sense creure en el cel.
De fet, en vesprejar creix la força del vent.
Però no fa res fàcil, perquè ràpid el vent
No ens farà massa cas, a fi que la glacera
Cobreixi el cim corbat del port, allí on el cel
Batega amb una llum roig-càlida. L’estel
Domina sobre l’ombra feixuga a la badia
I notem en nosaltres tot un buit, en el moll,
Un eco que es redobla sobre nostre, en el moll,
Quan una ona de veus s’estavella amb el vent.
De sobte l’alè cau al fons de la badia,
I amb malenconia ignorem la glacera,
També amb la llarga cua i el seu vinil, l’estel
En la posta de sol groga, s’enfugí al cel,
No podrem mai saber si amb gran tristesa el cel
Es tanca rere seu com ho fa rere el moll.
Després de pensar molt, acomiadem l’estel,
Per sempre, repetim, i som al cor del vent,
La tristesa es fa intensa, just després la glacera
S’esvaneix, la perdem, lluny ja de la badia,
Així doncs, ens girem d’esquena a la badia.
S’està fent fosc, augmenta més el volum del cel,
La resplendor s’apaga, i fosa, la glacera
queda a la llunyania, ens abandona al moll.
És la tardor, Tots Sants, hi haurà canvis al vent,
En un bocí d’un llum trencat llambrà l’estel.
Ens deixa la glacera sense paraula al moll,
L’estel també. Déu meu, com temérem el vent,
Fores Tu qui passà pel cel vers la badia.
Comentaris
Moltes gràcies pel comentari. El plaer és saber que hi ha lectors com tu. Gràcies