La llum de la neu és canviant, sempre diferent. Assenyala que no hi ha dos instants iguals. Per cada minut rebem imatges que no podrem reciclar en la memòria, després, o en la retina, en aquell mateix moment. L'ull s'hi esmerça, però no són els ulls els que veuen. Qui veu és un estat interior reflectint-se en els intermitents feixos de llum que semblen encalçar-se en unes ombres noves. Les que els objectes, els arbres, estranyats, descobreixen.
Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
Comentaris