Salta al contingut principal

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS


Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I realised with some dismay, were compatriots of mine. I heard Swabians, Franconians and Bavarians saying the most unsavoury things, and, if I found their broad, uninhibited dialects repellent, it was a veritable torment to have to listen to the loud-mouthed opinions and witticisms of a group of young men who clearly came from my home town. How I wished during those sleepless hours that I belonged to a different nation, or, better still, to none at all. Around two in the morning the music was turned off, but the last shouts and fragments of conversation did not die away until the first grey streaks of dawn were visible over the heights of the far shore. I took a couple of aspirin and fell asleep when the pain behind my forehead began to ease off, like the darkness that drains from the sand as the water recedes after high tide.

                                                                    (translation Michael Hulse, Eichborn, 1990)



Desde la terraza subía el ruido de la música y la algarabía de los huéspedes, en su mayor parte ya achispados, de los que, como constaté a mi pesar, se trataba casi sin excepción de antiguos compatriotas. Escuché a suabios, francos y bávaros hablando de las cosas más indecibles, y si ya me resultaban desagradables estos dialectos arrellanándose en el idioma alemán de la forma más desvergonzada, el tener que escuchar las opiniones formuladas a voz en grito y los chistes de un grupo de hombres jóvenes de mi patria chica me resultaba un verdadero suplicio. Y de hecho, durante estas horas de insomnio, no había nada que deseara más fervientemente que pertenecer a otra nación, o mejor aún, no pertenecer a ninguna. A eso de las dos de la madrugada se apagó la música, sin embargo los últimos retazos de conversaciones y gritos no se disiparon hasta que sobre las elevaciones de la otra ribera no se mostró la primera franja gris del día. Tomé un par de pastillas y me quedé dormido cuando los dolores de detrás de mi frente comenzaban a retirarse como se retira la humedad oscura de la arena paulatinamente más clara después de la marea.

                                                           (traducción Carmen Gómez García, Anagrama, 2010)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sentit (artístic)

Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda: De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall, als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat. Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora ...

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?” 10 La blava superfície, estesa com uns llençols massa amples per a l...

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem. ERRATA (GHOST VERSION) Em giro i dibuixo un tros de la teva e...

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Sonets III

Ana Pepelnik SONETS III Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps que se les ha endutes. Ara pelem castanyes. Les closques torrades son petites barques. Quan es posen en remull se sent com esclaten amb les que s’assequen. Les barques són lluny. Quanta gent penses que encara fa servir llenya per escalfar-se a ciutat? No gaire. L’únic que faig és moure’m. I pelo castanyes. D’una estació a una altra. De vegades parlo més del que solc fer en un dia. La llenya emet força escalfor. De vegades escolto fins que no m’adormo com crepita en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja. Tant de temps fins que no comencen a plorar.

Poetes i memòria

Quan l’intel·lectual mitjà reflexiona avui dia sobre els assoliments culturals i artístics del segle passat, primer pensa en noms com els de Freud i Picasso, Stravinsky i Heisenberg, Hitchcock i Wittgenstein. És impossible d’imaginar-hi algun poeta entre aquestes figures. Ni un sol poeta de la galeria d’avantpassats com Pessoa, Kavafis, Rilke, Yeats, Mandelstam, Valéry, Frost i Machado passarà pel cap del pensador amb sentit històric que reivindica entendre de què tracta la modernitat. És com si l’art de la poesia fos, d’entre totes les coses, el punt feble en la memòria cultural de l’home modern. No té massa sentit capficar-se per què pot ser així. Presumiblement, deu tenir a veure amb la inconstància de la pròpia memòria que esborra tot el que no s’utilitza al servei del poder, del capital, de la ideologia o de la força física. I acaba que els poetes segueixen sols amb el seu petit secret. Un secret tan gran i transcendental que, si fos advertit, podria canviar el món algun dia. ...