Salta al contingut principal

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS


Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I realised with some dismay, were compatriots of mine. I heard Swabians, Franconians and Bavarians saying the most unsavoury things, and, if I found their broad, uninhibited dialects repellent, it was a veritable torment to have to listen to the loud-mouthed opinions and witticisms of a group of young men who clearly came from my home town. How I wished during those sleepless hours that I belonged to a different nation, or, better still, to none at all. Around two in the morning the music was turned off, but the last shouts and fragments of conversation did not die away until the first grey streaks of dawn were visible over the heights of the far shore. I took a couple of aspirin and fell asleep when the pain behind my forehead began to ease off, like the darkness that drains from the sand as the water recedes after high tide.

                                                                    (translation Michael Hulse, Eichborn, 1990)



Desde la terraza subía el ruido de la música y la algarabía de los huéspedes, en su mayor parte ya achispados, de los que, como constaté a mi pesar, se trataba casi sin excepción de antiguos compatriotas. Escuché a suabios, francos y bávaros hablando de las cosas más indecibles, y si ya me resultaban desagradables estos dialectos arrellanándose en el idioma alemán de la forma más desvergonzada, el tener que escuchar las opiniones formuladas a voz en grito y los chistes de un grupo de hombres jóvenes de mi patria chica me resultaba un verdadero suplicio. Y de hecho, durante estas horas de insomnio, no había nada que deseara más fervientemente que pertenecer a otra nación, o mejor aún, no pertenecer a ninguna. A eso de las dos de la madrugada se apagó la música, sin embargo los últimos retazos de conversaciones y gritos no se disiparon hasta que sobre las elevaciones de la otra ribera no se mostró la primera franja gris del día. Tomé un par de pastillas y me quedé dormido cuando los dolores de detrás de mi frente comenzaban a retirarse como se retira la humedad oscura de la arena paulatinamente más clara después de la marea.

                                                           (traducción Carmen Gómez García, Anagrama, 2010)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  

Regions llunyanes

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema , Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme , molt més ben treballat i prometedor que l'anterior. REGIONS LLUNYANES He estat en tants llocs que ja no recordo quines són les meves petjades. A cada moment es pot començar o deixar-ho estar. Recordar els talls, les separacions que et fan ser qui ets. He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu, he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís de noces. En un full tenia dibuixat com arribar a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet. S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi. Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina. I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix, el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella, l’aigua freda del lla...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Arquetipus 2 (Bosc)

Arquetipus 2  Bosc A la casa ha entrat la caça els cérvols han portat l'olor de les fulles  t'has gronxejat com una pell fràgil en les aigües profundes dels seus cors i no han menjat de les teves mans, han vingut vers tu i s'han petrificat en el teu pit ara esperes, una pedra petita davant de les verdes portalades dels boscos

Llista d'últims llibres

Ahir em va arribar un nou paquet amb llibres. Faig una llista de lectures actuals. Sí, faig una recerca pròpia, fins a quin punt m’allunyo de la meva tradició? Fins a quin punt vull que agafi un altre caire? Derek Walcoot: White Egrets Philip Gross: The Water Table Robin Robertson: T he Wrecking Light David J. Constantine: Collected Poems John Burnside: The Hunt in the Forest

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...