“Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta”, li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; “només serveix per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, ¿I saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu estat natural.” Les paraules del fuster el varen fer pensar molt temps. ¿Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? ¿Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.
Antoni Marí, Enstpringen, Barcelona, ed. 62, 2000.
Comentaris