Passa al contingut principal

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff.

OLLA

Al foc de la llar,
sota l’alta protecció del curull,
rodejat de planetes
resplendents a les parets, cassoles i plats,
com el cor del món,
bull l’olla d’un fons brut i ensutjat,
sense voler aixecar la tapa que tremola.
Què hi bull?
Ningú no ho sap.
Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa
i tan sols les llengües daurades de les flames
llaminerament llepen el saborós secret.

Comentaris

Jordi Llavina ha dit…
Xavier, aquesta olla "d'un fons brut i ensutjat" té la força commovedora d'allò que és concret. Fer-la conviure amb els planetes és un gran encert. La conclusió del poema també és molt bonica: les flames llepen el secret, però no el penetren. ¿N'aplegaràs les traduccions en un llibre, com has fet amb Milosz i altres?
Xavier ha dit…
Jordi, moltes gràcies pel comentari i benvingut al blog. Tot encaixa en aquest poema. Seria fantàstic poder fer una bona antologia de L. Staff, agafant també poemes d'altres èpoques. Això ja és, però, una qüestió de les editorials.
Com a apunt final, deixa'm mostar-te la meva admiració per la teva obra.
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original.  Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector. POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE Camino al llarg del blau mar Bàltic: a l’aigua i en la meva presència els cignes s’enfonsen persistentment però del tot sense èxit; per un moment tenen les cues alçades a tot el món i ho tornen a provar per si de cas, estruços no acomplerts; la dona Karlson camina al meu costat; no hi ha parelles, no és l’estació per anar agafats de la mà, excepte per a una par

A Yorkshire, estiu de 2004 (i 4)

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 4 Knaresborough: reflexos, refraccions. Aigua caient dels arbres, de calcàries poroses, boges; el votum separatum matinal de la riba esquerra, quan la dreta s’eleva sense final avui quasi igual com un núvol. Les imatges fluïdes passen al so: un viaducte labial, una cova d’esquerdes. Els cercles a l’aigua imiten la pròpia perfecció. Entre els roures i els faigs hi ha una tristesa on et veig millor, on és més fàcil trobar una paraula (en la mà tancada hi ha el paisatge que ha durat no més que un tancar i obrir d’ulls.

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d' Edward Pasewicz . POBLENOU El fang parla, xipolla, les posts gotegen. Què diu el fang, no ho sé pas. Potser ni gosaria saber què em diuen les coses, sols ho conjecturo, això és un enigma, això un model, i això traducció. Què és aquí el so, què el signe, un bastonet vora una ampolla és una nota? Un arbret en una esquerda de formigó, brossa molla que s'ha escampat de la ferrada. Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi, vol que ho sàpiga, que tremoli i senti. Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor que recorre clatell avall, després la seguretat que no canviaré res, i la consciència (ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot, alguna cosa entremig, ben bé entremig.

Finals d'abril

Un poema per al dia d'avui. "April is the cruellest month". Tal vegada. Però aquesta sentència determina, defineix, delimita, recrea, esclata en mil interpretacions, ens emociona, ens avorreix. Però ja no som els mateixos després d'ella. FINALS D'ABRIL Finals d'abril, el sol surt i reescalfa els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra s'esdevé com una transformació. Baixa de cop la temperatura, com si allí no hagués arribat mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat que amaguen els records de l'hivern – i et falta la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos. En la meva obaga del pensament que et busca com a les palpentes. El record crea la teva figura, la modela com si fos un escultor que treballa amb l'aire, la imaginació que es connecta en la recerca dels plecs, de qualsevol racó on poder gravar, encara que sigui per un instant, la teva mirada abocada en el telescopi dels meus ulls. Ells també et busquen als carr