Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.
LLENGUATGE
No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.
No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.
Comentaris
Salut i no defalleixis
Joan Carles, m'alegro que Staff ens faci començar bé el dia o ens doni un moment d'il·luminació, com acostuma a aconseguir amb els seus darrers poemes.
Antonio, sí, unos muy buenos ratos para recordar. I quant a l'article, seria fantàstic que l'escrivissis. Ja espero llegir-lo. Staff encara ens acompanyarà alguns dies.