La missió privada de la senyora P.

Dariusz Sośnicki (1969) va néixer a Kalisz. Ha publicat tres llibres de poemes. I ara mateix acaba de sortir el seu quart, Els senyors P. El títol i molts dels poemes, en què els protagonistes són el senyor o la senyora P., remeten directament a un dels títols més famosos de la poesia polonesa contemporània, El senyor Cogito, de Zbigniew Herbert. El poema traduït dóna referències ben concretes al món polonès. Sobretot a la gran institució de correus. Allí s'hi fa gairebé tot. S'hi pot enviar cartes, és clar, però també comprar detergent i altres coses de casa. A banda, és el lloc per excel·lència on es paguen les diferents factures. La del telèfon, la del gas, la de l'electricitat. Totes. I a finals o principis de mes, les oficines presenten unes cues enormes. En el fons, és una experiència que intento evitar, però per la qual, inevitablement, molts cops he de passar. L'espera es fa llarga, perquè una altra de les característiques és que sempre hi ha unes cinc finestretes i només dues estan obertes. Això sí, és molt interessant, quan un té temps, fer cua algunes vegades per escoltar els diferents comentaris i converses dels malhumorats clients.

Com sempre, ha estat una entrada casual a la llibreria (n'hi ha alguna que no ho sigui?) la que m'ha dut al llibre. Potser també pel fet de poder escalfar-me una mica. Estem tenint unes temperatures típiques de ple hivern. Al matí, en sortir, el termòmetre marcava -12 graus. Però és una sensació molt agradable. Notar com el fred entra i domina tota la cara (l'única part que queda descoberta) i començar a caminar, veure les cares enfredorides, però també avesades, dels altres passants, i sentir un objectiu comú, arribar al més aviat possible a destí, és com si ens omplíssim directament d'una esperança. I el sol. En dies com avui tot es veu molt més clar, la neu glaçada que cruix sota les sabates, i un sol brillant amb força que només escalfa il·lusòriament. I de camí, es van fent algunes parades. En aquests casos, tinc preferència per les llibreries. Al començament, el tacte, balb, és maldestre amb les fulles. Però després les paraules entren com un te que escalfa.

LA MISSIÓ PRIVADA DE LA SENYORA P.

Justament corria vers l'oficina de correus amb els diners
per a les subscripcions, com sempre, al vespre, a les vuit menys cinc,
quan les vaig veure, nues i cloquejant.
La coloma mare exhortava des d'algun lloc de la cornisa.
I les dues cornelles: cap dubte del que hi haurà, si vacil·lo.

Han passat deu anys.
Deso un altre talonari.
Cent vint accions,
després de cada una el món va ser una mica millor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Tardor (a Punt rere punt)

Alguns dels poemes que es publiquen a Punt rere punt ja havien aparegut en aquest blog, o també als excel·lents Quaderns de Versàlia, com vaig indicar en el seu moment. En l’especial que la revista va preparar per homenatjar Rainer Maria Rilke, trobem aquest poema. En tota la sèrie, vaig prendre el motiu d’algun dels poemes de Rilke (en total, quatre) per introduir-hi algunes variacions. TARDOR Die Blätter fallen, fallen wie von weit ...

Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Més informació

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...

Més informació

Vasko Popa

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes). VASKO POPA Aquesta llengua és transparent: hi resplendeix el cel, expressat, copsat en la paraula. El seu passat és misteriós. Els seus records, el cap d’un llumí que encén una mà invisible. Tot ja ha estat escrit. Les cobertes d’aquest llibre giren incessantment al voltant de l’eix del seu propi llom. Seria de doldre posar un dit a la paraula, interrompre la lectura, capgirar el curs del sol. En aquesta posta s’amaguen totes les albades que no es veuen quan l’ombra del silenci es projecta en el sol. Aquesta llengua es completa en si mateixa sense deixar cap altra petjada for...

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silen...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Copenhaguen, primavera de 1843

Aquest és el poema a què feia referència en l’entrada anterior. Realment, Maciej Woźniak ha escrit un llibre de gran qualitat, i que gairebé ha passat desapercebut, com passa amb molts altres llibres que s’escapen d’algunes tendències generals en la poesia polonesa actual. El títol, Iluzjon , representa una autèntica dificultat. És una paraula que designava antigament el cinema, especialment els primers anys del cinema mut. En l’actualitat, ja no s’utilitza aquesta paraula per referir-se al cinema, que ha passat a ser kino. COPENHAGUEN, PRIMAVERA DE 1843 La teva cara, Søren. Té color de llum rància amb què l’alimenta el paper. Quan em mires, gires el cap del mirall vers tu o tan sols hi refregues un drap de franel·la? Sense cap diferència podries igualment ser a Sund, brunyint l’aigua tèrbola, el llot i els ofegats al fons, fins que poleixis del tot la lent a l’altra banda, fins que s’obri el Potser i et permeti passar. Les teves mans, Søren. La lluïssor del ble en beu la cera. Una fr...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog