Passa al contingut principal

Assaig sobre la innocència


Janusz Szuber, de qui ja hem presentat alguns poemes, és, sense cap mena de dubte, l'hereu directe dels grans noms de la poesia polonesa. En ell, es combina la serenitat, la concisió de Czesław Miłosz, el desenvolupament d'un tema de Zbigniew Herbert o la capacitat d'ensenyar-nos el folre de les coses, un folre que no és tal, a la manera de Wisława Szymborska o de Tadeusz Różewicz.

ASSAIG SOBRE LA INNOCÈNCIA

Totes les criatures són dignes de compassió
pel sol fet que viuen.
Emil M. Cioran,
L'infaust demiürg

En cada un de nosaltres rau la nostra innocència
Hugo von Hofmannsthal,
Buch der Freunde


Com que érem vells amics, ens portava formatge
fresc, mantega, nata, alguns cops una gallina plomada.
Era fornida, afable, però també esquerpa.
Només recordava amb afecte el primer marit,
a pesar de l'odi que els sogres li mostraren a ella.
Va morir, junt amb les dues filles, d'una bomba
accidental. Ella se'n salvà de miracle.
Els altres marits foren vidus amb fills en edat
de creixença o adults. El segon marit, el tercer.
Amb el quart va ser sense casori.
El segon dormia amb la seva nora, així
que el dolor era doble, per si mateixa
i pel fillastre que era com un fill per ella.
La vida, la pròpia i l'aliena,
i els sermons dels capellans de poble
l'empenyeren vers la teologia, herètica, ben cert:
Déu n'era còmplice, i n'era conscient,
la humiliació de les seves criatures humiliava
encara molt més el Creador. Un cercle tancat,
i en ell la nostra recerca vers una innocència impossible.
Un tumor maligne va tenir dificultats per vèncer
el seu gran cos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Tren

Anna Piwkowska (1963) ha publicat sis llibres de poemes i ha escrit un llibre sobre Anna Akhmàtova. Viu a Varsòvia. TREN Al davant, rere la finestra d'un vagó gris-carbassa, amb una inscripció en alemany, s'aturà el tren. Pesat, seriós. Malgrat que era de mercaderies, de ben segur que a dins no hi havia ni carbó, ni fusta, ni bicicletes, ni bombones de butà. En silenci, un cop i un altre en el rellotge de l'estació la busca tenia un ritme tremolós, s'aturava, i després diferia l'eternitat en una ratlla. Passaven els segons. El nostre tren avançà, passà l'abocador de carbó, un núvol de pols negre amb pluja s'assentà al vidre. I cantaven les agulles de canvi, els llums, els ulls de mussol de les clares finestres del tren. El deixàrem enrere, duia una inscripció breu: Berlín-Wroclaw amb un silenci inquietant a dins, amb una pluja blanca que corria pels sostres amb alguna altra cosa. Amb la mort d'algú, amb aquest color de rovell a les dues rodes. Varsò

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

De lectures electròniques

A diferència del que deia en aquesta entrada , finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest , que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que h

Informes de l'Imperi d'Etiòpia

Janusz Szuber. Feia temps que no en llegia un poema. L’altre dia, tornant a un dels seus llibres, vaig tornar a sentir els calfreds de la poesia, aquell enrampament que t’arriba fins al cervell, aquella batzegada que desperta els sentits.   INFORMES DE L’IMPERI D’ETIÒPIA En fer-se fosc havent tornat de les pastures Veig siluetes de llargaruts pastors nus En una dansa d’agraïment al voltant De l’arbre més alt. O bèsties De càrrega que porten plaques de sal Per les planúries cobertes de núvols. Unicornis amb adorns d’eben i d’or. Princeses, planes, sensuals, amb pintures d’ocre Que garanteixen la fecunditat de les aigües del llac sagrat. - Sent, enmig d’una gernació, un enviat a l’imperi d’Etiòpia, En faig informes concrets i concisos Basats en les dades estadístiques accessibles, Utilitzant ben poques vegades el manual de poètica Tot convençut que un funcionari de rang inferior No hauria d’enfilar-se pels graons de les metàfores.

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est ) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema. He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada. KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA L’havia d’enganyar. Els falsos actes, plens de promeses vergonyoses, eren, per a ella, l’única solució. I, amb tot, si sabés com l’he arribat a estimar (ja que, si no fos així, no estaria ara reclòs entre aquestes blanques, incomunicants, maleïdes parets que em forcen a la solitud). Havia d’abandonar tots els meus afectes, els lligams que m’op