Passa al contingut principal

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà.


EL JARDINER

Quan es van traslladar a la casa era hivern.
Al jardí hi havia un sicòmor plantat.
Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues
bones per a una sopa. Va pensar tenir
flors al voltant del sicòmor per a l'estiu,
la rosa tota oberta, la tulipa militar,
tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala
i bevent cervesa freda amb la seva dona.
Va venir la tardor. Va arrencar les ortigues.
Les va cremar, les va aixafar a les brases,
va calcigar les noves llavors, en retirà les pedres.
Era el que volia, les seves mans en van sortir bé.
Volien les flors, per tocar-les. Tanta cura hi esmerçà,
i només en sortiren les fortes caputxines. S'arrossegaren
amb un intens ardor una setmana al marge.
Però el terra era àcid, les arrels no s'alimentaven.
Fins que van deixar d'aferrar-se, i s'inclinaren amb el cap cot.

Durant tot l'estiu el mateix. Alimentava la terra,
en retirava les pedres, n'arrancava els pocs brots esparsos.
Les flors atrapades intentaven escapar-se,
però moriren en les seves cel·les, i vingué l'hivern.

L'any següent va plantar ben aviat. La primavera portà,
enmig de les mates embullades, unes minses ones verdes.
I aviat es retiraren. Però romangueren uns sargassos
de flors emmusteïdes, uns rebrots com libèl·lules mortes.
I tornaren de nou les ortigues. Ara ja no se'n preocupà.
Les seves mans eren inútils, la terra ja no era seva.
Era la terra que havia actuat en ell, mai ell en ella.
Va mirar les ortigues amb un petit somriure.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Biel Barnils Carrera ha dit…
Felicitar-te pel blog i la poesia triada.
Ens llegim,
15 de gener del 2009, a les 19:16
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Un poema excel·lent (i la traducció, com sempre, molt bona).
17 de gener del 2009, a les 13:06
Xavier ha dit…
Moltes gràcies a tots dos. Em fa feliç que llegiu el blog.
19 de gener del 2009, a les 22:28
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hi ha nits

Cvetka Lipuš (1966) neix a Bad Eisenkappel/Železna Kapla a la Caríntia austríaca. Ha viscut 15 anys als Estats Units i en l'actualitat viu i treballa a Salzburg. Ha publicat 8 llibres de poemes, tots escrits en eslovè (alguns dels quals s'han publicat a Àustria en edició bilingüe eslovè/alemany). És, sens dubte, una de les veus més interessants de la poesia eslovena.  Hi ha nits en què en tu atraquen vaixells. Fa temps van salpar vers l'oblit, tornen ara al teu banc de sorra com una flota genovesa d'un port montenegrí, amb les fonadures plenes d'horror. No s'assoleix res, res no atura la marea del dubte. En va el ritual d'amagar el cap a la sorra, enrotllar cotó de sucre per als obstacles. Promeses enrojolades, com parlar amb la paret. Hi ha nits en què creix la por, s'alça, destrueix els dics, esborra la costa, inunda els estrets, obre un camí als velers ombrius. Hi ha nits en què en tu desembarca la desesperança.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca , de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranye...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Al taller

Aquest poema pertany a un petit cicle del poeta belga d’expressió francesa Guy Goffette, un dels grans noms de la poesia europea contemporània. El títol fa referència a la paràbola que trobem a l’Evangeli segons Lluc. AL TALLER                                         El ric i el pobre Llàtzer                                         Jacopo Bassano, 1540 És el final d’un dia com n’hem conegut tants: les coses són a lloc, el món es podria capgirar, el quadre, el tema, res no canviaria d’aspecte – a menys que, com aquí, el fill de Jacopo, el pintor, s’esquitllés entre l’escena i el pinzell i es quedés allí, amb els ulls ben oberts al racó més ombrívol, aquesta sorda bogeria que no pot acceptar ni refusar: la indiferència dels vius vers els vius, i si i...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.     Psalm – Magnòlies en la neu d'abril Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món. Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a tr...
1 comentari
Més informació

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.
1 comentari
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

El nou món

EL NOU MÓN L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.                                                     Cambridge, Massachusetts, 1982-1985
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma , de l’any 1985.  «Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo .
1 comentari
Més informació