Salta al contingut principal

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans, és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les.


MONTGOMERY

És com un pla en Braille i les espatlles d'una font,
com una ombra que vola rere una rossassa forjada,
com un somni de la Secessió rere un mur alt
que segueix essent discutit pels successors,
què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca,
blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba.

***

Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen.
Quant al sofriment, confien en els antics mestres.
La terra vibra pels viatges que pateix
i als funcionaris de la Unió els pertorba el son.

Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat,
una serietat incessant d'Europa.
Els accidents lleus es curen amb la música.
But life is passing by, but life goes elsewhere.


***

Si no t'és indiferent allà on siguis:
aquí regna la seriositat, dorm la majestat.
Tots passen. L'ou, menja-te'l cru
(la veritat aquí té el gust dels ous crus)
i comprova, viatger, com neixen els camins:
the sleep, the office and the passing by.


***

Les ales, massa dèbils; cap pretensió vers el món,
aquí cauria Ícar. I ningú no li preguntaria
sobre el seu mite, o el passaport. La caiguda
segueix sent la rutina de les fulles, les gotes,
les potències i els ciclistes. Com formes de talons,
amb un pinzell holandès, amb la resolució del pèl,
pinta'l aquí, potser és en tu:

Una biblioteca de sobrecobertes, un parc del pas
efímer, una escola per a nens del camí, del mar,
del circ, una església alta de color de l'ossatura,
un general francot en un uniforme de pedra,
les escales automàtiques vers la Immobilière,
una rotonda i un hotel de dotze estrelles,
una casa amb grafits per als cotxes que pasen,
una amplada imperial i una desfilada d'ambaixades
que tenen una volta al blasó, passing by.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...
3 comentaris
Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 
8 comentaris
Més informació

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.
4 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Queixa

Et sap greu, molt greu, quan una persona que admires enormement comet, al teu parer, un error. Quan aquesta persona és un gran poeta i un excel·lent traductor ja t'amoïna molt més. Fa uns dies, Narcís Comadira va escriure  aquest article al diari Ara . De fet, l'article, el constitueix principalment una traducció d'un dels poemes més coneguts del poeta polonès Zbigniew Herbert, «Informe des de la ciutat assetjada». Comadira hi diu que fa una traducció en prosa del poema. Perfecte, però de quina llengua? No ho especifica pas. Intueixo que Narcís Comadira ens parla de la  traducció de la poesia completa  que va sortir no fa gaire a l'editorial Lumen, en castellà i traduïda per Xaverio Ballester. I que la traducció que fa ell és a partir d'aquesta llengua. He d'insistir en aquest verb, intueixo, perquè no veig enlloc que es digui de quina llengua es tradueix. En qualsevol cas, tenint en compte que la traducció ha de complir aquí una funció, i que es la base de l...
4 comentaris
Més informació

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...
3 comentaris
Més informació

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...
4 comentaris
Més informació

Sobre la imatge i l'art

SOBRE LA IMATGE I L'ART És evident que la modernitat ha canviat la nostra manera de percebre el món. Així com el segle XIX va seguir cultivant la norma realista de la simple còpia, el segle XX s'ha adonat que l'home no mira el món amb una mirada directa. Així com les paraules donen significats a les coses, que són cognoscibles tan sols perquè són expressades, també les imatges que l'home produeix sense descans, despullen les coses de la seva inflexible opacitat. No mirem el món tal com és, han afirmat els moderns. Més aviat, el món és tal com el mirem, la qual cosa significa que el mitjà perd la seva neutralitat i comença a formar allò que és perceptible.                                      Michał Paweł Markowski, Sol, possibilitat, felicitat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...
4 comentaris
Més informació