abcd xavier farré

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec . Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies. POESÍA Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.

I avui m ’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun . La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada...

Ahir ens vam despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak . Feia temps que se sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories, especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable, impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser t...

“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat. [...] Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta”                                             ...

L’altre poema amb presència de Georg Trakl es pot trobar al darrer llibre de poemes, Punt rere punt. Quan el vaig escriure ja vivia a Cracòvia, però no quan vaig visitar Salzburg. Em trobava a dos punts, o a tres punts, entre Ljubljana, a Eslovènia, a Catalunya i a Polònia, tot i que no a Cracòvia. Vaig visitar Salzburg a l’hivern, un dia com aquests d’ara, una mica més fred, amb la presència del mercat de Nadal tan habitual en aquesta zona d’Europa, quan la gent endrapa llonganisses i beu vi calent (Glühwein) al carrer, com si la temperatura no tingués cap importància, els dits passen de cremar-se a congelar-se, potser com una mena de baròmetre de sentiments. 3 SALZBURG ( De Ciutats sense ciutats ) Els aparadors amb dolços competeixen amb la capital imperial. Arreu la imatge del compositor que atreu els visitants. És hivern, i Mozart no m’acompanya a creuar els glaçats carrers, relliscosos com pedres en un riu, però es respira alegria en una cercavila en aquest ...

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara ). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl . I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat. FRONTERA, 12                                                     A ser...

Krystyna Dąbrowska va néixer l’any 1979. Ha publicat tres llibres de poemes. També ha traduït poesía de l’anglès, amb autors com Thomas Hardy o Thom Gunn. Viu a Varsòvia. Aquest poema pertany al llibre Cadires blanques (2012), amb què va guanyar, juntament amb Łukasz Jarosz , la primera edició del Premi Wisława Szymborska. LA CIUTAT DELS MORTS A les cordes tesades entre les tombes una dona estén la roba acabada de rentar. Aixeca els braços com en un lament mut per posar les pinces a les calces o a la camisa. Els enagos i els llençols ballen entre les pedres. Al voltant del mausoleu en què viu la gent: sotsarrendataris dels morts i vigilants de la seva pau. Arreu corredisses dels nens, juguen a pilota, les tombes els fan de porteria. La mare els crida per dinar, i la seva veu es barreja amb l’oració que dura a la capella. Sol. Pols del desert. La roba s’asseca ràpid, bufant les restes d’humitat a la terra del cementiri. Davant de les portes dels mau...

Visc molt a prop de l’hospital militar a Cracòvia, hospital militar de quan la ciutat formava part de Galicja dins l’Imperi Austrohongarès, i hospital militar encara avui dia. Passo sovint pel davant, i sempre m’aturo, encara que sigui un segon, en una placa que indica que allí va morir el poeta Georg Trakl. És en polonès i en alemany. Quan ja feia uns mesos que havia esclatat la I guerra mundial, pocs dies abans de morir, el poeta, sumit en depressions constants i sota els efectes de les elevades dosis de drogues, va escriure al filòsof Ludwig Wittgenstein. Aquest darrer havia estat destinat també a Cracòvia com a canoner del vaixell “Goplana” (en altres textos, es diu que s’encarregava del reflector de senyals), que navegava pel Vístula entre Sandomierz i Zator. Wittgenstein sabia que Trakl havia intentat suïcidar-se amb un tret, motiu pel qual era a l’hospital sota observació. I també sabem que Wittgenstein havia ajudat el poeta nascut a Salzburg. Li havia pagat la publicació d...

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.                                                                                             André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja...

Un poema de Julia Hartwig. PERSUASIÓ Intricades preguntes fugides tornades on és aquella seguretat de la joventut on aquella bellesa inexplicable capaç de commoure força cors I semblava que just la vellesa portaria el coneixement que seria amb tu fins a la fi Au va El que no has sabut fins ara ja no ho arribaràs a saber Justament la darrera pregunta te la faran a tu

                                                                                                            A Jaume Vallcorba, in memoriam En iniciar aquest blog, em vaig proposar no traduir poemes o fragments d’obres que ja havia traduït i publicat, si no era que tot just apareguessin i en posés alguna mostra. En termes de publicitat, per dir-ho d’alguna manera. Però les regles són també per trencar-les, i més encara si un se les imposa, i més encara quan les circumstàncies ho demanen. Un dels textos més enigmàtics i fascinants dels assajos de Zbigniew Herbert és la carta apòcrifa que Vermeer va escriure a Antonie van Leeuwenhoek. És una visió de l’art que podem compartir en l’actualitat, la senzillesa, el detall que...

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d 'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English , que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda. I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però semb...

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig. Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res defini...