Passa al contingut principal

Sobre André Aciman


Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja passats uns anys de lectures són escadussers, però potser per això mateix molt més intensos, per molt que sigui una intensitat que passem pel filtre de la reflexió, de la racionalitat, no amb aquella passió que ens enfebrava temps enrere. Igualment, però, és una passió. No hi llegiu en cap moment algun sentiment de recança, és només un fet, sense valoracions. Ni abans era millor ni ara és millor. Són lectures que ens canvien mentre nosaltres canviem. Amb això darrer no estic descobrint res nou, és d'una evidència tal que ni tan sols no hauria d'esmentar.
Després de llegir Out of Egipt, d'André Aciman vaig tenir una sensació d'eufòria, d'aquesta passió continguda de la nova descoberta. Després, encara vaig llegir l'excel·lent assaig a Letters of Transit. Aquella desterritorialitat que cobrava imatge, una geografia que a través de la paraula era un dels exercicis més lúcids d'un nou concepte del desplaçat, de l'emigrat. Nou i vell a la vegada, que en Aciman es projectava en una dimensió més àmplia, la del territori en un mateix, la de la ficció de la memòria per atènyer un nou lloc, la del ser i no ser.
Després, però, no sé per quin motiu, no vaig continuar amb l'autor. Potser també perdem la capacitat de seguir tot el que un autor escriu, com fem en la joventut, ho hem de llegir tot, hem d'arribar a tenir l'obra completa empassada, molt diferent a digerida. Ara hi ha els retalls, els fragments que anem encaixant com en la nostra realitat. El fet és que Aciman quedava allí, entre els grans de les darreres lectures. Fins que un dia per casualitat a la llibreria americana de Cracòvia, Massolit, un temple en un pis i mig, una llibreria de segona mà amb una selecció excel·lent, vaig veure-hi el llibre Alibis: Essays on Elsewhere (un títol que no tinc cap intenció de traduir). Vaig començar a llegir-ne alguns fragments, i de nou va aparèixer la passió continguda. Gairebé vaig acabar de llegir allí mateix un assaig que em va cridar, de manera ben lògica, pel seu títol, “Barcelona”. En Aciman, Barcelona (i després, Girona, en el mateix assaig) és la memòria del seu món sefardita, i és amb aquells ulls que ens ensenya la ciutat, és el món de la seva ciutat, Alexandria, que és a la vegada el seu exili, que traspua en totes les paraules de tots els assajos. És aquest potser un assaig que per a alguns serà dolorós, però és necessari en aquesta Barcelona actual.
Quan, fins i tot tenim algunes afirmacions un pèl evidents, potser ratllant en la ingenuïtat, el to i la construcció de la frase d'Aciman fa que ens hi emocionem. Això només és a l'abast de ben pocs escriptors. No tinc cap dubte a l'hora d'afirmar que Aciman és un dels assagistes més penetrants, més incisius i a la vegada més elegants en la manera d'utilitzar el llenguatge que existeixen en l'actualitat. Un d'aquells autors que en enfrontar-se al seu mestre, en aquest cas Marcel Proust, no sols no hi rivalitza amb les mateixes armes sinó que busca la manera perquè la veu d'aquell perduri en altres textos. I en altres visions, passar per múltiples llengües, per múltiples geografies i no haver sortit d'una habitació, dos fets que tenen com a base el record que condueix a una doble o triple desterritorialitat.

“Acabo de fer tota la volta i m'adono que tot el que m'han ensenyat ha estat “potsers eren”. Això potser era un temple, això potser era la casa d'un prestador; aquesta, la casa d'una famosa cortesana, això potser un altre temple. Fins i tot la inscripció al llarg d'un dels murs és una reproducció. Però el que sí que és genuí i autèntic és el fet que després de cinc-cents anys no queda ni un sol rastre dels jueus”.

“Jugar a les manipulacions amb la memòria és una cosa ben comuna a Barcelona. Si desfigurem un artefacte, també en desfigurem la memòria. Ho fem cada dia. Potser les ciutats han de tenir els més alts estàndards, encara que sigui només perquè les pedres recordin per nosaltres. Modifiquem les pedres per modificar el que som nosaltres.”

“És aquesta una ciutat que no tan sols juga amb el seu passat sinó que també pateix d'una amnèsia volguda. I, per si de cas, es tapa de lloses dures, grises. Les pedres aquí no parlen, o el que diuen ja ha estat tergiversat, o silenciat del tot.”

                                                                               André Aciman, "Barcelona"



Comentaris

Joan Millet ha dit…
Molt interessant la teva reflexió. No he tingut, encara, el plaer de llegir a André Aciman. Ho faré. Crec que el primer error que tenim tots és pensar que estem en possessió de la veritat. Sóc dels que penso que ningú, ni individualment ni col·lectivament com a poble, es coneix suficientment (no reconeixem ni la nostra veu gravada), però alhora tampoc és fàcil entendre un poble des de fora, encara que convisqui un temps. La raó és simple, sempre som subjectius. Mai tenim prou dades, i la memòria és més aviat un desig de com voldríem haver sigut de com en realitat som. No ens fa ni pitjors ni millors, tan sols un subjecte humà que cau una vegada i altra en els mateixos paranys. La proba la tenim amb l'estat d'Israel de com van patir la crueltat humana i ara són capaços de aniquilar gent innocent.
Tindrien de fer una reflexió conjunta com a poble i esmenar la història, refer i reconèixer els errors i en el victimisme constant, però som humans, massa humans per ser perfectes com devia creure's el André Aciman.
Potser he fet un anal·lisi massa prematur sense haver llegit aquest autor (mea culpa), però si reconec veure la gent quan creu estar uns per sobre els altres.
Per desgracia l'història sempre l'escriu els guanyadors. Aquí el problema és saber on rau l'objectivitat.
Jo l'ignoro, precisament per aquesta manca d'historiadors objectius. Seria totalment incapaç de decantar-me per qualsevol posició després de tants segles.

Entrades populars d'aquest blog

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias , a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, nom és he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entro

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Sobre la forma en la traducció de poesia

 A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa