L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir quin tipus de llibre és. 

Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/

Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà. 

La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge  sempre  com  a  sorpresa  conviu  amb  l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta  contradicció  és  necessària  per  a  la  dinàmica  del vers.

Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.

***

La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem  a  oblidar-nos  realment  de  les  coses  tal  com  van  passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.

M’assalta  l’estranyesa  en  mi  mateix  durant  molts  moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir.