Passa al contingut principal

L'auditori de Görlitz


Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir quin tipus de llibre és. 
Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/

Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà. 

La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge  sempre  com  a  sorpresa  conviu  amb  l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta  contradicció  és  necessària  per  a  la  dinàmica  del vers.

Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.

***

La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem  a  oblidar-nos  realment  de  les  coses  tal  com  van  passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.

M’assalta  l’estranyesa  en  mi  mateix  durant  molts  moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir. 




Comentaris

Jordi Casals ha dit…
Hola Xavier,

Seguint el teu bloc m'he assabentat de la publicació del teu nou llibre “L'auditori de Görlitz”; el qual, ja tinc pressa per llegir. He vist que la editorial té punts de venda a Vic (un dels quals, La Tralla, crec que ha tancat, dissortadament) però encara hi ha la esperança de romàntics que mantenen llibreries navegant contra tot.

Pel que he llegit dels fragments, n'hi ha un que m'ha interessat molt; té a veure amb la memòria, amb la seva sublimació i en fa una equivalent amb la imaginació. M'ha fet pensar en el meu cas que, fins els set anys, estava dos mesos i mig d'estiu a casa de la meva avia al Lluçanès i la resta de l'any a Vic. Curiosament només tinc records (i molt forts ja que sempre em defineixo com del Lluçanès encara que sigui d'Osona) dels dos mesos i mig i de la resta no recordo absolutament res.

Salut
Xavier ha dit…
Hola, Jordi,

Moltes gràcies pel teu comentari. Em sap greu el que em dius de la llibreria, espero que no hagin tancat. Malauradament, és un signe dels temps que passem. Precisament, acaben de sortir els resultats d'una enquesta a Polònia sobre la lectura, el 27% de la població no té ni un sol llibre a casa, i un 8% més només té manuals. Bé, encara hi ha un 65% de la població que en pot comprar, però quants? Les llibreries, les editorials, tota la cadena ho té cada cop pitjor, perquè la societat llegeix poc, i això és una realitat.

És cert això de la memòria que comentes. Per a mi, és tot un misteri, la selecció que en fem, o que o en fem, que ens ve feta. I molt més quan fa anys que visc a l'estranger i em sorprèn i em meravella aquesta sensació de tenir uns records que de vegades sembla com si no fossin meus. Són moltes persones en mi que han estat en els diversos llocs i que han anat acumulant records i una imaginació que després, lògicament, els modifica. Per això també la necessitat de vehicular-ho a través de la llengua, i d'aferrar-se a aquella llengua o a aquelles llengües.
Jordi Casals ha dit…
Es pot fer literatura després d'Auschwitz?.

Cal passar per Celan per poder-ho fer?.

Crec que no només es pot, sinó que és el tot indispensable fer-ne, de literatura; cal que es doni sentit al sense sentit perquè les morts no siguin simplement dels morts. Sense poemes, no se'ls podria cridar a l'ànima.

Fantàstic llibre Xavier.

Moltes gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.