Salta al contingut principal

L'auditori de Görlitz


Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir quin tipus de llibre és. 
Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/

Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà. 

La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge  sempre  com  a  sorpresa  conviu  amb  l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta  contradicció  és  necessària  per  a  la  dinàmica  del vers.

Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.

***

La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem  a  oblidar-nos  realment  de  les  coses  tal  com  van  passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.

M’assalta  l’estranyesa  en  mi  mateix  durant  molts  moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir. 




Comentaris

Jordi Casals ha dit…
Hola Xavier,

Seguint el teu bloc m'he assabentat de la publicació del teu nou llibre “L'auditori de Görlitz”; el qual, ja tinc pressa per llegir. He vist que la editorial té punts de venda a Vic (un dels quals, La Tralla, crec que ha tancat, dissortadament) però encara hi ha la esperança de romàntics que mantenen llibreries navegant contra tot.

Pel que he llegit dels fragments, n'hi ha un que m'ha interessat molt; té a veure amb la memòria, amb la seva sublimació i en fa una equivalent amb la imaginació. M'ha fet pensar en el meu cas que, fins els set anys, estava dos mesos i mig d'estiu a casa de la meva avia al Lluçanès i la resta de l'any a Vic. Curiosament només tinc records (i molt forts ja que sempre em defineixo com del Lluçanès encara que sigui d'Osona) dels dos mesos i mig i de la resta no recordo absolutament res.

Salut
Xavier ha dit…
Hola, Jordi,

Moltes gràcies pel teu comentari. Em sap greu el que em dius de la llibreria, espero que no hagin tancat. Malauradament, és un signe dels temps que passem. Precisament, acaben de sortir els resultats d'una enquesta a Polònia sobre la lectura, el 27% de la població no té ni un sol llibre a casa, i un 8% més només té manuals. Bé, encara hi ha un 65% de la població que en pot comprar, però quants? Les llibreries, les editorials, tota la cadena ho té cada cop pitjor, perquè la societat llegeix poc, i això és una realitat.

És cert això de la memòria que comentes. Per a mi, és tot un misteri, la selecció que en fem, o que o en fem, que ens ve feta. I molt més quan fa anys que visc a l'estranger i em sorprèn i em meravella aquesta sensació de tenir uns records que de vegades sembla com si no fossin meus. Són moltes persones en mi que han estat en els diversos llocs i que han anat acumulant records i una imaginació que després, lògicament, els modifica. Per això també la necessitat de vehicular-ho a través de la llengua, i d'aferrar-se a aquella llengua o a aquelles llengües.
Jordi Casals ha dit…
Es pot fer literatura després d'Auschwitz?.

Cal passar per Celan per poder-ho fer?.

Crec que no només es pot, sinó que és el tot indispensable fer-ne, de literatura; cal que es doni sentit al sense sentit perquè les morts no siguin simplement dels morts. Sense poemes, no se'ls podria cridar a l'ànima.

Fantàstic llibre Xavier.

Moltes gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses v egades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona . Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt . Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia ...

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...

Tardor. Baixa Saxònia

Ahir al vespre vaig rebre una excel·lent notícia. Marcin Kurek (1970) acabava de guanyar el premi Kościelski amb el llibre Oleander (Baladre) . El premi Kościelski és un dels més prestigiosos en la literatura polonesa. Feia temps que Marcin Kurek no publicava cap nou llibre de poesia, i amb aquest darrer (que conté un sol poema llarg) no tan sols s’ha consolidat com un gran poeta sinó que, a més, ha estat el volum que inaugura la nova col·lecció de poesia de Zeszyty Literackie (el següent número de la col·lecció era el poemari de Natalia de Barbaro ). Però Marcin Kurek no és tan sols conegut com a poeta. És també un excel·lent traductor, i a ell li devem la publicació de 62 poemes de Joan Brossa amb què va guanyar el premi de traducció de la revista Literatura na Świecie . Seguirem parlant d’aquest autor i del seu nou llibre de poemes. Per ara, deixo aquest poema que va publicar l’any 1997. TARDOR. BAIXA SAXÒNIA Ningú no és una illa solitària, repeteixo un pas rere un altre m...

Anys lluny de casa

Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara. Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:     ...