Salta al contingut principal

L'auditori de Görlitz


Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir quin tipus de llibre és. 
Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/

Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà. 

La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge  sempre  com  a  sorpresa  conviu  amb  l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta  contradicció  és  necessària  per  a  la  dinàmica  del vers.

Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.

***

La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem  a  oblidar-nos  realment  de  les  coses  tal  com  van  passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.

M’assalta  l’estranyesa  en  mi  mateix  durant  molts  moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir. 




Comentaris

Jordi Casals ha dit…
Hola Xavier,

Seguint el teu bloc m'he assabentat de la publicació del teu nou llibre “L'auditori de Görlitz”; el qual, ja tinc pressa per llegir. He vist que la editorial té punts de venda a Vic (un dels quals, La Tralla, crec que ha tancat, dissortadament) però encara hi ha la esperança de romàntics que mantenen llibreries navegant contra tot.

Pel que he llegit dels fragments, n'hi ha un que m'ha interessat molt; té a veure amb la memòria, amb la seva sublimació i en fa una equivalent amb la imaginació. M'ha fet pensar en el meu cas que, fins els set anys, estava dos mesos i mig d'estiu a casa de la meva avia al Lluçanès i la resta de l'any a Vic. Curiosament només tinc records (i molt forts ja que sempre em defineixo com del Lluçanès encara que sigui d'Osona) dels dos mesos i mig i de la resta no recordo absolutament res.

Salut
Xavier ha dit…
Hola, Jordi,

Moltes gràcies pel teu comentari. Em sap greu el que em dius de la llibreria, espero que no hagin tancat. Malauradament, és un signe dels temps que passem. Precisament, acaben de sortir els resultats d'una enquesta a Polònia sobre la lectura, el 27% de la població no té ni un sol llibre a casa, i un 8% més només té manuals. Bé, encara hi ha un 65% de la població que en pot comprar, però quants? Les llibreries, les editorials, tota la cadena ho té cada cop pitjor, perquè la societat llegeix poc, i això és una realitat.

És cert això de la memòria que comentes. Per a mi, és tot un misteri, la selecció que en fem, o que o en fem, que ens ve feta. I molt més quan fa anys que visc a l'estranger i em sorprèn i em meravella aquesta sensació de tenir uns records que de vegades sembla com si no fossin meus. Són moltes persones en mi que han estat en els diversos llocs i que han anat acumulant records i una imaginació que després, lògicament, els modifica. Per això també la necessitat de vehicular-ho a través de la llengua, i d'aferrar-se a aquella llengua o a aquelles llengües.
Jordi Casals ha dit…
Es pot fer literatura després d'Auschwitz?.

Cal passar per Celan per poder-ho fer?.

Crec que no només es pot, sinó que és el tot indispensable fer-ne, de literatura; cal que es doni sentit al sense sentit perquè les morts no siguin simplement dels morts. Sense poemes, no se'ls podria cridar a l'ànima.

Fantàstic llibre Xavier.

Moltes gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Campanetes

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

La creació del món

Marzena Broda LA CREACIÓ DEL MÓN El vent va fer esclatar una conquilla a la pedra i el silenci S'endinsà a la riba. Això és el preludi del món. La vida arrombollada dormia a la sorra abans que el mot S'estremís amb el silenci, en aquell moment el mar Entrà en la Terra i els rius van giravoltar, El moment s'allargà en dies, mesos i anys, Engrunes aïllades en aquesta esfera anomenada rellotge. El cel separat de l'aigua va engendrar un ocell, El sol, blat amb restes de gust a les llavors. L'home, que havia definit la forma amb el color de terra, Va anunciar: el dia és clar. Sobre el planeta penjà Les estrelles, va estendre a les vergues grises lones de núvols, Perquè les plantes beguessin la pluja que els donava l'aire. Desferrant les muntanyes, en les cavitats hi havia una casa. La gent multiplicà els nens, els jardins de pomes lluents, I les truites atapeïren els rierols espantívols. Dels milions de coses que tocava la mà de l'home Irradiava alegria, fins que...