Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el
darrer llibre que he publicat, L’auditori
de Görlitz,
editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni
Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç
que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser
ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia
escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera
intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava
contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia
de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no
avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig
fer un petit viatge a Ustroń,
i en aquella vall i
les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren
els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van
començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que
s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea
general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les
reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir
quin tipus de llibre és.
Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb
el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/
Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà.
La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge sempre com a sorpresa conviu amb l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta contradicció és necessària per a la dinàmica del vers.
Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.
***
La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem a oblidar-nos realment de les coses tal com van passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.
M’assalta l’estranyesa en mi mateix durant molts moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir.
Comentaris
Seguint el teu bloc m'he assabentat de la publicació del teu nou llibre “L'auditori de Görlitz”; el qual, ja tinc pressa per llegir. He vist que la editorial té punts de venda a Vic (un dels quals, La Tralla, crec que ha tancat, dissortadament) però encara hi ha la esperança de romàntics que mantenen llibreries navegant contra tot.
Pel que he llegit dels fragments, n'hi ha un que m'ha interessat molt; té a veure amb la memòria, amb la seva sublimació i en fa una equivalent amb la imaginació. M'ha fet pensar en el meu cas que, fins els set anys, estava dos mesos i mig d'estiu a casa de la meva avia al Lluçanès i la resta de l'any a Vic. Curiosament només tinc records (i molt forts ja que sempre em defineixo com del Lluçanès encara que sigui d'Osona) dels dos mesos i mig i de la resta no recordo absolutament res.
Salut
Moltes gràcies pel teu comentari. Em sap greu el que em dius de la llibreria, espero que no hagin tancat. Malauradament, és un signe dels temps que passem. Precisament, acaben de sortir els resultats d'una enquesta a Polònia sobre la lectura, el 27% de la població no té ni un sol llibre a casa, i un 8% més només té manuals. Bé, encara hi ha un 65% de la població que en pot comprar, però quants? Les llibreries, les editorials, tota la cadena ho té cada cop pitjor, perquè la societat llegeix poc, i això és una realitat.
És cert això de la memòria que comentes. Per a mi, és tot un misteri, la selecció que en fem, o que o en fem, que ens ve feta. I molt més quan fa anys que visc a l'estranger i em sorprèn i em meravella aquesta sensació de tenir uns records que de vegades sembla com si no fossin meus. Són moltes persones en mi que han estat en els diversos llocs i que han anat acumulant records i una imaginació que després, lògicament, els modifica. Per això també la necessitat de vehicular-ho a través de la llengua, i d'aferrar-se a aquella llengua o a aquelles llengües.
Cal passar per Celan per poder-ho fer?.
Crec que no només es pot, sinó que és el tot indispensable fer-ne, de literatura; cal que es doni sentit al sense sentit perquè les morts no siguin simplement dels morts. Sense poemes, no se'ls podria cridar a l'ànima.
Fantàstic llibre Xavier.
Moltes gràcies.