Passa al contingut principal

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina.
Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Camões i de Shakespeare. Em vaig centrar en aquest vast període, molt abans d'aquella hecatombe que va ser el romanticisme (i amb tot, sé que mirem com mirem aquests autors que he citat gràcies a aquesta hecatombe).
Parlar de totes aquestes referències, de tot un gresol de confluències, adquireix un sentit molt més ampli en aquesta ciutat, a Wrocław, Breslau, Vratislavia, en aquesta ciutat que ha anat adquirint múltiples variacions de la seva pròpia denominació, un fenomen que a Polònia no és gens estrany, on les ciutats i les coses canvien de noms segons on bufen els vents de la història. Parlar, doncs, en aquesta ciutat plena d'història i a la vegada molt oblidadissa, on l'adjectiu «alemany», les construccions «dels alemanys», «de després dels alemanys» poden tenir segons qui les digui unes connotacions del tot diferents de qui les sent, és com parlar d'ells i de tu a la vegada, és trobar-se en un territori on no hi ha ningú, excepte unes restes, unes romanalles d'aquí i d'allà que anem enganxant per poder mantenir una il·lusió de construir una identitat.
A la llibreria on fèiem aquest petit cicle de conferències hi havia, pertot, pàgines d'un llibre que em va intrigar molt, el títol era Chore historie, que aquí traduirem com Històries malaltes, i que tractava de les diferents malalties al llarg de la història amb dibuixos, com un llibre per a nens. Em va fascinar, aquella barreja de truculència, d'humor negre, de desvergonyiment que transmetia cada una de les il·lustracions i cada un dels textos. Aquí, en aquest enllaç, en podeu veure algunes imatges. Després, mirant els llibres exposats, en vaig veure un exemplar, que estava una mica malmès. Vaig pensar que com que era de mostra, era lògic que estigués tan masegat. Però el llibre hi era, el podia comprar. Li vaig demanar a l'Ewa, la propietària de la llibreria, si en tenia més exemplars. I el que em va dir és el que em va sorprendre més. Com, més exemplars? No, això és un pre-llibre, el llibre encara no existeix, l'han presentat a diverses editorials, i cap no es vol arriscar amb una cosa així, cap no vol publicar un llibre d'aquestes característiques. On s'és vist, que es parli de les malalties per als nens, i d'aquesta manera? Aquest llibre existia a la llibreria, només allí, a les parets, en algunes lleixes on hi havia fulls ampliats com petits pòsters. Era un llibre únic.
Per a la diada de Sant Jordi, doncs, no vaig poder regalar-me un llibre que no existeix. Però sempre que el vulgui llegir sé que podré tornar a la llibreria, a la llibreria de l'Ewa, i l'hi trobaré. Tot amb tot, l'ensucrada versió final d'aquest text que escric no ho hauria de ser tant. Hauria de ser de fet una protesta, perquè enerva aquesta situació que altres lectors no puguin arribar a tenir coneixement d'aquest llibre, ni que, ara per ara, no puguin tenir l'oportunitat de trobar-lo a la vora d'altres llibres, en altres llibreries. 

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Doncs el llibre que esmentes té molt bona pinta. A més, veig que els textos introductoris estan escrits en vers, fidels a una llarguíssima tradició del conte infantil, no sols polonesa, però que ha sobreviscut particularment allà (ignoro com va la cosa en altres literatures, però a casa nostra no és, avui, tan estesa).

M'hauria encantat assistir a la teva xerrada. El programa que dibuixes sembla ben interessant!
Xavier ha dit…
El llibre és fantàstic, estic segur que fins i tot tindria molt bona acollida si es traduís a altres llengües. I sí, hi ha els versos, que tan bé saben combinar a Polònia amb els llibres per a nens, amb grans poetes que s'hi han dedicat. Esperem que algun dia el puguem veure publicat.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que