Passa al contingut principal

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enrere, en aquesta menció a Jutges, 12, origen de la història de la paraula «Xibòlet»:

«Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
- Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.»

***

Quan un es troba en un altre país, qualsevol cosa ens pot delatar. Pot ser sense obrir la boca, sense haver pronunciat res, un gest, una mirada, una peça de roba automàticament ens situa «fora» del sistema. I també quan parlem, per molt que arribem a quasi dominar a la perfecció aquella llengua, sempre hi haurà un descuit, un moment que ens deixa del tot al descobert.

***

Llegir els poemes de Donaghy amb els comentaris de Don Paterson dóna una visió molt més àmplia. Don Paterson acaba el text del comentari amb aquesta frase lapidària: «Incidentalment, també lletreja malament «Maxene». És clar que no incidentalment (que és el que ens vol dir realment amb la seva frase Paterson). El poema, d'aquesta manera, esclata en moltes més lectures.

SHIBBOLETH

L'un no sabia el nom de la mona de Tarzan.
L'altre no podia treure la cel·lofana
D'un paquet de cigarretes dels GI.
Per aquestes petiteses es detectaven els infiltrats.

A la segona setmana de la batalla
Ja estàvem obsessionats amb aquelles menudeses.
Estant de guàrdia, a la nit, sota la pluja,
Desconèixer el beisbol podia ser letal.

Al matí de la primera nevada, m'estava afaitant.
Mirava un mirall clavat a un arbre,
I entonava els noms de fonts de les Andrews Sisters.
«Maxine, Laverne, Patty.»
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch
2 comentaris
Més informació

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias , a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, nom és he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entro
Publica un comentari
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil
Publica un comentari
Més informació

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t
Publica un comentari
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP
2 comentaris
Més informació

Sobre la forma en la traducció de poesia

 A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a
Publica un comentari
Més informació

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.
Publica un comentari
Més informació

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest
Publica un comentari
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa
2 comentaris
Més informació