Passa al contingut principal

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enrere, en aquesta menció a Jutges, 12, origen de la història de la paraula «Xibòlet»:

«Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
- Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.»

***

Quan un es troba en un altre país, qualsevol cosa ens pot delatar. Pot ser sense obrir la boca, sense haver pronunciat res, un gest, una mirada, una peça de roba automàticament ens situa «fora» del sistema. I també quan parlem, per molt que arribem a quasi dominar a la perfecció aquella llengua, sempre hi haurà un descuit, un moment que ens deixa del tot al descobert.

***

Llegir els poemes de Donaghy amb els comentaris de Don Paterson dóna una visió molt més àmplia. Don Paterson acaba el text del comentari amb aquesta frase lapidària: «Incidentalment, també lletreja malament «Maxene». És clar que no incidentalment (que és el que ens vol dir realment amb la seva frase Paterson). El poema, d'aquesta manera, esclata en moltes més lectures.

SHIBBOLETH

L'un no sabia el nom de la mona de Tarzan.
L'altre no podia treure la cel·lofana
D'un paquet de cigarretes dels GI.
Per aquestes petiteses es detectaven els infiltrats.

A la segona setmana de la batalla
Ja estàvem obsessionats amb aquelles menudeses.
Estant de guàrdia, a la nit, sota la pluja,
Desconèixer el beisbol podia ser letal.

Al matí de la primera nevada, m'estava afaitant.
Mirava un mirall clavat a un arbre,
I entonava els noms de fonts de les Andrews Sisters.
«Maxine, Laverne, Patty.»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Però els llibres

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz . L' Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix , només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües. Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca , en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos. PERÒ ELS LLIBRES Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables Que aparegue...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.