Ha mort Tomas Tranströmer. Fa un parell de dies. Volia escriure alguna cosa sobre ell. És un autor que he llegit i he rellegit i rellegeixo constantment. Pertany al petit grup dels retorns, o dels acompanyants. Aquells poetes que sempre són allà, al costat, encara que llegeixis un munt de poetes més a la vegada, en l'endemig, al matí, a la tarda, a la nit, un poema aquí, i un altre i un altre. Però després tornes als teus poetes estimats per sentir de nou aquell calfred. I un als quals tornes segur és Tranströmer. De vegades, només un poema, una imatge que et trasllada a un viatge interior i exterior. A un abisme i a una elevació. Pocs poetes tenen la capacitat de poder unir en un sol poema, en una sola imatge, aquests extrems.
Al final, no he escrit res. Però enllaço aquesta entrada amb una joia. Un dels millors homenatges que es poden fer a un poeta, llegir-lo i traduir-lo. Traduir-lo per a un mateix, el traduïm per fer-nos-el nostre. Això és el que ha fet l'amic Fruela Fernández. Amb l'ajut d'un diccionari va començar a resseguir les línies d'aquest impressionant poema que és "Bàltics", les línies o les ones, i així navegant va arribar a traduir-lo tot. Ara, el posa sencer en el seu blog. Aneu-hi, llegiu-lo, és la millor manera de tornar un altre cop a Tranströmer.
Comentaris