Salta al contingut principal

Sobre Agnieszka Taborska




Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO, una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz. És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska, una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leonora de la Cruz, estan acompanyats de collages de Selena Kimball. A això, la qualitat de la impressió del llibre, el paper utilitzat, tot en conjunt fa que sigui una petita joia.

Deixo una mostra d’alguns textos i algun collage.



lámina XXIV

De sus obsesiones acuáticas surge el inicio de Pez soluble de Breton y la novela collage Una semana de bondad de Ernst. En su honor Jacqueline Lamba se convirtió en una bailarina subacuática, Dalí salió a escena con una escafandra de buzo, Desnos escribió La estrella de mar, y Foujita tatuó una sirena en el muslo de Youki. Bajo la impresión de los sueños sobre las conchas Artaud creó el guión de La concha y el reverendo. Leonora de la Cruz y Germaine Dulac pertenecen a las pocas mujeres importantes en la historia del cine surrealista. Al lado de Alicia en el País de las Maravillas, de la monja portuguesa y de la pintora-médium Hélène Smith, Leonora inspiró una de las figuras de la primera versión de las cartas marsellesas, convertida después en el heraldo de la revolución en la realidad: Pancho Villa. De la santa quedó en el tarot la estrella negra que simboliza el sueño – en sustitución de uno de los colores tradicionales.

lámina XXV

La Oficina de Investigaciones Surrealistas se encargaba oficiosamente de recopilar las reliquias de la santa. El mayor tesoro era un paraguas que seguramente fue de ella, inmortalizado en las fotografías de Man Ray. Un acontecimiento sorprendente en la historia del movimiento fue el robo de las ruedecitas del lecho transportable de Leonora que llevó a cabo el poeta Benjamin Péret en la iglesia de Alba de Tormes. Aún hoy en día se desconoce por qué ese anticlerical declarado ofreció su botín a la basílica del Sacré-Coeur, odiado por todas las vanguardias.

lámina XXX

Leonora de la Cruz se convirtió para los surrealistas en objeto del deseo y del amour fou en su forma más pura. En las mujeres que adoraban se pueden encontrar sin dificultad los rasgos de ella. Nadja, Georgette, Musidora hipnotizada – todas tenían el poder de la clarividencia. Eran mucho más un estado del espíritu que una persona. También se caracterizaban por ser enigmáticas como su patrona.


Philippe Soupault

Philippe Soupault (1887-1990), poeta, prosista, periodista, junto a Breton y a Aragon uno de los Tres mosqueteros que inventó el surrealismo. El primer Manifiesto lo abre una descripción de cómo Soupault (poniendo en práctica la poesía) se buscaba a sí mismo en direcciones fortuitas. Fue excluido del grupo ya en 1926 (por escribir novelas, fumar cigarrillos ingleses y por su falta de entusiasmo por el comunismo y las sesiones de espiritismo). La vida le reportó muchos encuentros inesperados: fue el único surrealista que subió al mismo ascensor que Hitler en el hotel Adlon; que tuvo a Nijinsky en la habitación contigua en el sanatorio; que en París compartió la habitación de un hotel con el espíritu de Baudelaire que había vivido allí. Su novela Las últimas noches de París (1928) constituye, junto a Nadja de Breton y Un campesino de París de Aragon la trilogía surrealista de París. Soupault consideró, con razón, que había tenido siempre mala pata. Está enterrado en el cementerio del único barrio que no le gustaba, Montmartre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

La transformació constant

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...