Passa al contingut principal

Sobre Agnieszka Taborska




Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO, una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz. És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska, una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leonora de la Cruz, estan acompanyats de collages de Selena Kimball. A això, la qualitat de la impressió del llibre, el paper utilitzat, tot en conjunt fa que sigui una petita joia.

Deixo una mostra d’alguns textos i algun collage.



lámina XXIV

De sus obsesiones acuáticas surge el inicio de Pez soluble de Breton y la novela collage Una semana de bondad de Ernst. En su honor Jacqueline Lamba se convirtió en una bailarina subacuática, Dalí salió a escena con una escafandra de buzo, Desnos escribió La estrella de mar, y Foujita tatuó una sirena en el muslo de Youki. Bajo la impresión de los sueños sobre las conchas Artaud creó el guión de La concha y el reverendo. Leonora de la Cruz y Germaine Dulac pertenecen a las pocas mujeres importantes en la historia del cine surrealista. Al lado de Alicia en el País de las Maravillas, de la monja portuguesa y de la pintora-médium Hélène Smith, Leonora inspiró una de las figuras de la primera versión de las cartas marsellesas, convertida después en el heraldo de la revolución en la realidad: Pancho Villa. De la santa quedó en el tarot la estrella negra que simboliza el sueño – en sustitución de uno de los colores tradicionales.

lámina XXV

La Oficina de Investigaciones Surrealistas se encargaba oficiosamente de recopilar las reliquias de la santa. El mayor tesoro era un paraguas que seguramente fue de ella, inmortalizado en las fotografías de Man Ray. Un acontecimiento sorprendente en la historia del movimiento fue el robo de las ruedecitas del lecho transportable de Leonora que llevó a cabo el poeta Benjamin Péret en la iglesia de Alba de Tormes. Aún hoy en día se desconoce por qué ese anticlerical declarado ofreció su botín a la basílica del Sacré-Coeur, odiado por todas las vanguardias.

lámina XXX

Leonora de la Cruz se convirtió para los surrealistas en objeto del deseo y del amour fou en su forma más pura. En las mujeres que adoraban se pueden encontrar sin dificultad los rasgos de ella. Nadja, Georgette, Musidora hipnotizada – todas tenían el poder de la clarividencia. Eran mucho más un estado del espíritu que una persona. También se caracterizaban por ser enigmáticas como su patrona.


Philippe Soupault

Philippe Soupault (1887-1990), poeta, prosista, periodista, junto a Breton y a Aragon uno de los Tres mosqueteros que inventó el surrealismo. El primer Manifiesto lo abre una descripción de cómo Soupault (poniendo en práctica la poesía) se buscaba a sí mismo en direcciones fortuitas. Fue excluido del grupo ya en 1926 (por escribir novelas, fumar cigarrillos ingleses y por su falta de entusiasmo por el comunismo y las sesiones de espiritismo). La vida le reportó muchos encuentros inesperados: fue el único surrealista que subió al mismo ascensor que Hitler en el hotel Adlon; que tuvo a Nijinsky en la habitación contigua en el sanatorio; que en París compartió la habitación de un hotel con el espíritu de Baudelaire que había vivido allí. Su novela Las últimas noches de París (1928) constituye, junto a Nadja de Breton y Un campesino de París de Aragon la trilogía surrealista de París. Soupault consideró, con razón, que había tenido siempre mala pata. Está enterrado en el cementerio del único barrio que no le gustaba, Montmartre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

La mente cautiva

Ja fa  més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par...

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa. 

Una llista personal (2)

  El fet de viure fora, i de passar molt poc temps a Catalunya, fa que aquesta llista sigui encara molt m és subjectiva,  ja que no tinc accés a tot el que es publica, no m'arriba tot aquí i les edicions en llibre electrònic no abunden gaire (encara que s'ha fet un avenç molt important). Durant l'any, em vaig fent les llistes de llibres per comprar (aquí sí que ho tinc més estructurat) però quan arribo allà resulta que m'hauria de gastar més d'una mesada com a mínim per poder tenir el que voldria. El primer que faig també és anar directament a la biblioteca del poble on m'estic, El Vendrell. La xarxa de biblioteques és una de les coses de què a cultura es poden sentir orgullosos. Evidentment que no és perfecta, evidentment que no hi ha tots els llibres, no hi ha totes les novetats, però funcionen molt bé. També hi ha el servei de préstec interbibliotecari, algú em dirà. Sí, del tot cert, però els pocs dies que jo hi sóc a mi no em solucionen gran cosa. Ara bé,...

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Primavera a Poznań

Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut. PRIMAVERA A POZN...

La transformació constant

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...