Fa uns quants dies, a la revista electrònica Núvol va iniciar-se un interessant i de vegades encès debat sobre les traduccions, sobre les llengües de les traduccions en general. Després que fa uns anys el grup dels Imparables van voler fer caure la figura de Carner, ara sembla que els toca als traductors. Això, és clar, és una simplificació del problema. Intentaré donar-ne la meva opinió, ja que en els diferents articles que es presenten hi ha una certa barreja d’arguments, o més aviat de nivells en l’argumentació. Hi ha un element comú, però aquest, malauradament, no afecta tan sols la traducció, que només n’és un reflex, afecta tota la comunitat lingüística. Aquest element comú és el coneixement que tenen els lectors (els parlants, en general) de la pròpia llengua. No voldria utilitzar un poema com argument per poder defensar una postura determinada, i no ho faré pas. Per tant, ampliaré una mica aquesta discussió en l’entrada següent. En el poema que presento, només voldria comentar que a banda de zínnies, en tota la resta hi ha un lèxic (per quedar-nos ara només en aquest nivell) que per a mi és el més normal del món. Com a traductor, he de canviar-ne algunes paraules perquè puc intuir que algun lector no les entendrà, què he de fer amb eixancades, per exemple? Senzillament, res. Deixar-les. La literatura és sempre un ús artificial de la llengua i exigeix també un esforç per part del lector. Si no m’he d’esforçar en cap text literari, doncs aleshores millor que pleguem, ja tinc altres textos que poden complir aquesta funció. No estic d’acord amb alguns dels plantejaments que apareixen en els articles de la revista Núvol, i tampoc considero lògic eliminar del tot un model de llengua, si hi ha encara força coses d’aquest que ens pot ser útil.
Marzena Broda està enllestint un nou llibre de poemes. En un correu me n’envia uns quants, i trio el següent, en què l’observació de l’instant concret remet més endavant a una reflexió, un salt en la dimensió del poema. Recordo quan de petit vèiem el que habitualment anomenàvem sabaters, i la descripció de Marzena Broda m’ha traslladat a altres temps. Uns temps en què la llengua era tot un món, denominàvem el món per fer-nos-el nostre. D’aquí també l’opció per la paraula escatxigar, que des de la distància dels kilòmetres que separen Cracòvia de L’Espluga de Francolí, em retorna a mi, a l’experiència de saber que un so, una combinació de sons, una paraula és l’arrelament més profund.
UNS SABATERS SE'N VAN A L'ALTRA BANDA DEL CEL
No és cap jardí. Vint àrees de terra on vam plantar zínnies,
uns quants gira-sols i un salze japonès l'any passat.
Al centre hi ha una font il·luminada, i un nen de ceràmica
pixa a l'estany fent un arc. En línia recta s'arriba a la pèrgola
per un caminoi de còdols. Quan la boirina de l'aigua escatxiga
cap amunt i trenca la llum dels raigs de sol, els sabaters
salten a les pedres. Camaprims, caminen amb passes
eixancades, encarcarades, no com insectes sinó com models.
Si una ombra els sorprèn, s'enlairen i ràpids amb les seves potes
fan els seus jocs sobre l'aigua tot i que si aconseguissin
arribar a l'altra banda del cel ja no hi hauria retorn.
Comentaris