Marjan Strojan combina en la seva poesia moltes vegades la bellesa de l’instant, un instant que sap copsar a través del llenguatge, sap aturar-lo perquè pugui desembocar en una il·luminació. Després hi ha un instant d’inflexió en què tornem a la realitat, a un temps que és el nostre però que ja no ens pertany, hi ha una hàbil disposició entre la fluïdesa i la permanència. Una frontera, una franja indefinible que és el lloc del poema. Entre el ser i el no ser. És així com el darrer vers d’aquest poema ens transporta a l’interior de nosaltres mateixos.
TRENTA
Aquella tarda de diumenge va seure
sobre la fusta dels pins acabada de talar.
El bosc estava enrossit, i els camins, remoguts
per roderes humides, a penes eren transitables.
La camisa se li enganxava a l’esquena:
li agradava aquella frescor de dia de festa
i la tranquil·litat que venia del primer diumenge
realment de sol en aquella primavera endarrerida.
Però no sols era el bosc. Des de Rasica, a la muntanya,
en l’aire que ressonava a dia de maig,
sorgia el cant d’un cucut d’entre els pins
com un cabirol per les falgueres, de passada.
Va furgar a la butxaca per treure’n una cigarreta.
Va palpar els llumins per encendre-la:
va escoltar atentament... un altre cop, no res;
el seu món es va aturar una llarga estona.
Va mirar l’aiguavés, que la neu cobria, i va ser
com si estigués admirant l’eternitat,
va esperar el moment d’encendre la cigarreta
convençut que comptaria quan tornés a venir.
Comentaris